el blog de Juan Antonio Domingo

Nova temporada per al barri

2011-09-03T03:31:00.001-07:00

Espero que el nou equip municipal pugui connectar amb les necessitats reals del barri (i tot el districte) i es puguin acabar tots els equipaments sense més enderrariments. Les obres del nou espai del mercat sembla que van a bon ritme però encara quedan almenys dos anys per veure alguna cosa amb cara i ulls. També queda pendent veure si la Generalitat troba unes engrunes pressupostàries del ultramegaprojecte de la línia 9 del metro i, almenys, urbanitzen la plaça Maragall que corre el risc d'imitar al que li va passar a la plaça Pastrana del Carmel que va estar 10 anys oberta en canal amb una trista urbanització final per cubrir l'expedient.

També espero que s'obri una mica de llum amb la Torre Garcini. No vaig guardar (una llàstima) una paperet que van deixar a la meva bústia. Una publicitat de l'equip de CiU a Horta-Guinardó on deien "recuperarem Torre Garcini...". Clar, era publicitat i no deien, "provarem de recuperar". Eufemismes polítics apart, espero ben poques coses realment. Sí que m'agradari poder trobar més zones verdes o ajardinades i que els carrers estiguin ben arranjats i cuidats. Aquestes accions aparentment "de baixa intensitat" són les que fan que s'estimuli el benestar al barri i que es tradueixi en més gent gaudint del carrer, més gent obrint negocis al barri, més gent feliç al lloc on viu i vol viure.

I per acabar la meva carta als reis al mes de setembre també demano amb la mateixa intensitat que ens impliquem tots els veïns en la vida del barri però encara molt més important, que l'administració (ho posaré en minúscula) ens doni eines efectives per implicar-nos-hi. Un exemple és la pàgina web tan patètica que té el districte on es gairebé impossible trobar algun lloc per informar-te realment del que passa i oferir la teva ajuda. Com a exemple, fa temps que m'hi vaig apuntar per participar en el consell de barri i no vaig rebre ni una resposta automàtica d'aquestes que es poden programar.

Darrerament ja no penso ni en un sistema municipalment democràtic sino simplement, ja que l'Ajuntament funciona tan bé com a empresa, doncs senzillament això, que em tractin com a bon client que sóc. Vull rebre els meus serveis a canvi del que paguem. Però això ja dona per a una altra reflexió més el·laborada. Un altre dia serà.

Barcelona des del Guinardó

2011-03-20T04:31:00.001-07:00

Prendre distància és una bona estràtegia per a moltes coses. Reflexionar, deixar que es refredi una conversa que agafa temperatures no desitjades... De tant en tant pujo al Turó de la Rovira a respirar, a prendre algunes fotos i deixar que se m'escampi una mica la boira cerebral. Mentre acaben les obres del batalló de guerra civil me les empesco per trobar un bon racó on poder tenir una bona perspectiva de la ciutat.

Divendres passat vaig arribar a la tarda i vaig deixar que es fes de nit tot fent unes fotos. La ciutat se'm desplega als meus peus i no puc tallar el romanç que mantinc amb la meva ciutat. Aquesta relació una mica semblant a la que tens amb una mare o una germana que et permet la llibertat de repartir amor i reprimendes al mateix temps. No ens enganyem, Barcelona encara li queda molt camí per davant, potser li falten coses que no estan lligades a la pròpia ciutat sino al projecte de país o Estat. Parlem, per exemple, de la conciliació familar o tenir uns horaris o hàbits de feina més europeus que farien canviar l'ús de la ciutat. Un ús intensiu de la ciutat, un ús amb consciència de barri, de plaça de poble. De saber que aquesta plaça o aquest parc és una mica teu. Barcelona és una ciutat que fa patxoca ensenyar-la als visitants però el que a m'omple d'orgull quan ve algú a vistar-la és quan pots ensenyar els equipaments que tens al voltant de casa teva. Totes aquestes comoditats a prop teu que no fan visita turística però són les que donen sentit a viure a la ciutat. Desafortunadament encara queda molt per fer. L'exemple més clar l'he vist vivint tants anys al Carmel. Sí, ara s'han fet moltes coses però és que han hagut de passar molts anys i dues generacions (es diu ràpid) perquè el barri pugui jugar a primera divisió (si es que ho arriba a fer). El Guinardó, un barri, on s'ha permès que entri en letargia. Afortunadament els últims anys han permès que molts equipaments i infraestructures puguin posar al taulell de joc les possibilitats de donar vida a uns barris que no es que no la tinguin però que el seu perfil muntanyós i seccionat han fet que tinguin un punt d'impersonalitat que potser sempre ens ha fet tenir el referent del barri d'Horta al districte. No parlo ja del barri de la Clota, Montbau (un reducte increïble) o Sant Genís dels Agudells. Aquesta és la Barcelona que jo vull. La mateixa velocitat per projectes d'alt valor tecnològic, alt valor turístic, etc també la vull per projectes d'alt valor quotidià, el valor invisible de sentir que el teu barri també és la Barcelona del futur perquè, que no és sinò la gent que hi vivim?

Torre Garcini 2011

2011-01-12T23:55:00.001-08:00

La primera entrada de l'any la dedico a un espai molt preuat pels xiprerencs i garcinencs. L'Adela Alòs-Moner em comenta les dificultats que sembla ha tingut amb l'Ajutament per poder mantenir una negociació entre iguals. M'agradaria poder publicar una entrevista o, almenys, poder escriure unes línies en aquest humil blog que ens puguin aclarir una mica quin pot ser el futur més cert d'aquest espai.

Metro al Carmel al segle XXI

2010-09-07T07:37:00.000-07:00

Per fi s'ha inaugurat el tram de la línia 5 del metro entre Horta i la Vall d'Hebron. Això sí, l'estació més emblemàtica és la parada "El Carmel". He recuperat algunes fotos de fa més de cinc anys que recorden com estava el carrer Llobregós i també la manifestació que va portar els veïns del Carmel fins a la plaça Sant Jaume, això sí, aleshores encara agafant el metro des d'Horta.

Parlaré breument dels polítics i dels veïns. De les coses bones i de les que no em van agradar. Em va agradar com es van recolzar els veïns en un cop massa dur per a molta gent gran. Des de fora semblava poca cosa però molts no sabien si podrien tornar a casa seva. Viure amb incertesa és de les pitjors coses. En el meu cas els meus pares van venir a casa meva, al Guinardó. Cap administració va tenir resposta per allotjar els veïns en un primer moment.

La gestió amb els hotels, finalment, es va fer correctament, potser massa, perquè alguns veïns, per no dir molts, es queixaven de la seva situació a l'hotel i després n'abusaven allargant l'estància potser enlluernats pel síndrome "bufet lliure" en una generació de postguerra massa traumatitzada pel menjar. Els meus pares, finalment van anar a un pis de lloguer a Horta. Tot i que l'administració va pagar la manuntenció la gestió va haver de ser feta pels mateixos veïns.
Si t'arribaves al Boca Nord en una de les sessions informatives eren realment curioses. Per una banda polítics i tècnics amunt i avall i per altra banda veïns descoordinats (desorientats), molts d'ells incapaços de fer pinya ni tan sols en el seu propi edifici (què difícil és convocar una reunió de veïns en el dia a dia). En aquell moment vaig veure com es perdia la força que pot significar estar unit. Potser l'associació de veïns del Carmel va ser el millor exemple del que es pot aconseguir amb un mínim de sentit comú (atenció a aquest últim mot), tot i que van ser el blanc fàcil de tothom perquè evidentment no disposaven d'un equip professional de comunicació externa com qualsevol administració.

Moltes de les millores que s'estan fent al barri van ser gràcies a la negocació per a tothom i no amb un prisma particularista. Alguns veïns van optar per contractar un advocat propi. Per cert que no tots són dolents com es comentava perquè en conec un que està portant algun cas. Personalment crec que les administracions van ser generoses amb les indemnitzacions i no van burxar massa en la residència (empadronats realment) dels veïns que hi vivian realment a les llars desallotjades.
Repartir diners podríem dir que és fàcil però gestionar casos com aquests és una altra qüestió. Vaig veure molts funcionaris del districte o l'Ajuntament treballar de valent però encara estavem en l'era de la Barcelona d'aparador i va ser una mica penòs veure com el propi Ajuntament no tenia ni tan sols una petita bossa de pisos o apartaments disponibles. Va ser molt trist no saber comunicar res perquè ningú no tenia una informació de primera mà. El gran monstre GISA és intocable. Només va dimitir una persona del quadre directiu però cap polític va donar la cara tot i el -aleshores- recent canvi de govern. I sí, es van prendre mesures que han afectat, entenem que positivament la construcció de la línia 9 però multiplicant el seu cost i allargant el termini d'execució gairebé una dècada. Com a mostra els pous d'extracció de la Plaça Maragall o la Ronda del Guinardó a tocar del nou Hospital de Sant Pau. En tot cas, sóc feliç que els meus pares ara em puguin venir a visitar tot agafant un metro modern i funcional en un barri que ha estat literalment abandonat durant tants i tants anys. I que consti que els que hem viscut al carrer Llobregós encara hem estat afortunats. Encara queda molt per fer amb el transport públic al barri. Tenim encara la joia d'agafar la línia més llarga (crec) més irregular i imputual de Barcelona, la 19, on esperar-se 20 minuts és un fet. O agafar el 87 en cap de setmana que tot i que és molt puntual té una freqüència molt escanyolida.
El Carmel està cada cop millor però encara és molt Carmel.

comença el 2010 al Guinardó. I a tot arreu, és clar.

2010-01-01T11:34:00.000-08:00

Feliç 2010 al Guinardó

L’any passat vaig fer el propòsit d’enriquir aquest bloc i finalment l’he tingut una mica adormit. El motiu, per sort, ha estat haver tingut molta feina els últims mesos de l’any.

Enceto doncs aquest 2010 amb unes fotos preses des del meu terrat al carrer Xiprer aquest primer dia del 2010.

Mirant a mar, la Torre Agbar de fons. Mirant a muntanya, un mercat i un descampat. A casa meva, on hi visc, he de mirar enrere per veure alguna cosa que marxa endavant. Creuem els dits doncs.

Una volteta per la Rovira

2009-07-15T11:41:00.000-07:00

Fa unes setmanes vaig pujar al turó de la Rovira, reducte encara per als veïns de tota la vida.
És un trajecte agradable pujar per Conca de Tremp desafiant la llei de la gravetat, passar per l'institut Ferran Tallada, començar a veure pins, veure els veïns del carrer Lavèrnia asseguts al carrer i finalment arribar al cim del turó i gaudir d'unes vistes fantàstiques. Quan aquest lloc estigui arreglat serà fantàstic però ben és cert que ara té un puntet que fa que sempre tornis i sàpigues que, tot i que ja no és un indret tan desconegut, encara és un reducte per als aborígens de la zona. Crec que m'estic repetint però no m'importa.

Y escondido tras las cañas duerme mi primer amor..

2009-06-26T09:00:00.000-07:00

La canya és símptoma d'aigua, de riera, de rierol. Alguna gent del Carmel vam tenir la sort que els nostres pares fessin l'esforç de fer-nos anar al col·legi Sagrada Família del carrer d’en Peris Mencheta. Sempre se’ns plantejava el dilema de baixar pel carrer d’en Marqués de Foronda o per “la riera” que era l’inici del carrer Llobregós que comença al Passeig Maragall. El panorama entre aquests dos carrers gairebé paral·lels era completament diferent, i encara ho continua sent. Marquès de Foronda, residencial, amb castanyers i torretes que encara sobreviuen. Llobregós, territori encara per definir amb grafitis, canyes i horts.

Bé doncs, La Clota potser és l’últim reducte on encara s’ensuma un aire preolímpic. La canya mediterrània, al final del carrer del Pantà de Tremp amb l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer pren el protagonisme d’un àrea impersonal, estranya però amb màgia on els Salesians es confonen amb les pràctiques d’autoescola i encara s’entreveu el projecte fracassat d’haver construït un àrea comercial.

La canya mediterrània es va haver de recuperar gairebé com una planta exòtica a prop de l’auditori del Fòrum, a tocar de mar, aprofitant el seu poder de creixement i resistència. Una mica com la gent del Carmel, que tot caminant cap a la residència de la Vall d’Hebron, pot veure ara a cel descobert el que tenia sota els peus fa uns anys.

Grans obres, petits detalls

2009-06-16T23:59:00.000-07:00

Avui elPeriódico dedica un especial sobre Horta-Guinardó.

La gran obra sempre fa patxoca. És ben cert que és el que tothom espera i és la part més espectacular de les ciutats. Com a bon portaveu socialista elPeriódico es fa ressò de les obres més significatives que s'estan duent a terme. En el cas del viaducte, promès ja en eleccions passades, crec que podem "perdonar" el retard amb la minuciositat que s’està portant fins ara en un punt tan crític. Respecte al parc de les Aigües, realment serà una gran manera d’atraure és veïns a un lloc molt conegut i poc passejat. Potser l’enderroc ajudarà a veure més enllà de 10 metres. Respecte al Mercat ja se m’escapa el riure. És cert que hi ha hagut un procés judicial pel mig però crec que la propera notícia hauria de ser què és el que s’està fent i no que és el que es farà.
Però el més important per al Guinardó ha de ser un pla a llarg termini, sigui quin sigui el grup que gestioni el districte. Un pla que tingui cura de tots el carrers, dels pals d’electricitat de la postguerra, un pla integral que faci que cada veí estimi el seu carrer i no hagi de posposar la mirada fins al punt central del barri o el servei que tingui més a prop. Una veritable actuació que facin ganes de donar la volteta pel barri quan tires les escombraries al vespre perquè fa patxoca el que el veus al voltant. I tot això en ambdues direccions. La gestió municipal de millora i una cura intensiva per part dels veïns. Són aquests detalls que moltes vegades deixem que els verbalitzin els nostres iaios tot escoltant-los pensant que repapiegen quan són moltes vegades el millor termòmetre de l’estat dels barris.

Chillout al Turó de la Rovira

2009-06-05T03:19:00.000-07:00

Torno a despertar aquest blog tot anunciant l'sprofitament d'un espai encara molt romàntic per als aborígens de la zona.

Gairebé abandonat cinquanta anys, fins fa poc encara s'hi podia trobar algun sanitari abandonat. Crec que aquesta iniciativa té un valor més que significatiu i dignifica una zona a través d'una activitat tan senzilla com estar-s'hi tranquil·lament.

Diumenge ennuvolat

2009-02-03T10:11:00.000-08:00

La vida passa ràpida però lenta als nostres ulls.
Música: Architecture in Helsinki.

Entrant a Youtube es pot veure en alta definició.

Fantasia multicolor

2009-01-31T00:14:00.001-08:00

L'altre dia vaig rebre la visita d'una tècnica del departament de l'Ajuntament de Paisatge Urbà per donar-me les indicacions per poder restaurar les façanes del meu edifici (no el que apareix a la fotografia). Van ser indicacions amb molt sentit comú: respectar la pedra de la façana recuperant-la i no afegir-li una capa de pintura, unificar el color dels tancaments de les finestres, etc. Personalment i, perquè m'agrada, ja fa temps que em fixo en l'estructura dels edificis (sobre tot les terrasses, m'encanten), però després de la conversa vaig observar que la nostra ciutat és particularment grisa, en el bon sentit de la paraula perquè la pedra amb el temps es torna grisa a les ciutats. En els últims anys, l'obra vista ha anant introduïnt el marró a gairebé totes les ciutats. La seva funcionalitat és indiscutible però esdevé un xic aburrida. El nostre barri i districte encara conserva petits edificis i construccions que deixaven marge a la imaginació dels constructors i propietaris. Avui deixo testimoni d'un petit edifici al carrer de La Vinya, un carrer sense arbres, però amb un punt de fantasia desapercebuda.

Els reis arriben al Guinardó

2009-01-06T02:38:00.000-08:00

Aquesta entrada d'any els reis d'Orient ens han portat una magnífica àrea verda i blava. M'agraden les àrees verdes, les de veritat, però he de reconèixer que 1€ a la setmana per poder deixar el cotxe al carrer ho trobo més que raonable, saludable. En un barri tan residencial la rotació de vehicles és imprescindible. He arribat a veure cotxes més de tres mesos aparcats al mateix lloc i això no es pot permetre. Les meves reserves es deuen a la implantació també de zona blava en tota una àrea on encara estem pendents tants anys de poder gaudir de la L9 a la plaça Maragall (més encara, poder gaudir de la mateixa plaça) i de veure carrers molt malmesos.
Jo no tinc cotxe (sí, és possible) i després de viure molts anys al Carmel he de reconèixer que aquesta zona de la ciutat està molt ben comunicada per bus, metro i bici. L'espai públic és de tots i gestionar-ho sempre resulta polèmic. Crec que el més important és poder aplicar normes que siguin flexibles i sempre estiguin en consonància amb la realitat de la zona.
Com deia, aquesta aplicació de la zona verda i blava és positiva, el regust amarg que em queda és veure que, en molts carrers degradats durant anys, l'única actuació prevista ha estat aquesta aplicació. Me'n vaig a agafar la bici.

Foto: Àrea verda i blava inaugurada furtivament per un veí

Encarant el 2009

2009-01-02T09:41:00.000-08:00

El meu propòsit per aquest dos mil nou és intentar millorar aquest bloc amb l'aparició de persones que tinguin coses interessants a dir. La meva petita aportació com a veí (una mica egoista) és acabar de restaurar l'edifici on visc. Una millora visual per als altres veïns ja que la façana posterior ara es podrà veure des de la nova plaça del Mercat del Guinardó. I l'aportació real, molt modesta això sí, serà explicar els tràmits i gestions que cal fer per no morir en l'intent de reforma de la teva finca i com portar-ho a terme com a president d'escala. Una tasca antropològica apassionant.
Feliç 2009!

Tornen els 80

2008-12-21T02:27:00.000-08:00

Els que vam créixer al barri del Carmel i vam conèixer el famós "parque de la libertad" ens havia quedat una mica oblidat el tema dels descampats. Aquella època, prèvia a la remodelació de tota la Rambla del Carmel i el túnel de la Rovira. Temps encara de jugar al carrer i explorar indrets amagats i en construcció.
El barri del Guinardó s'està apuntant a la moda revival dels anys vuitanta tot lluint uns descampats fantàstics que començo a proposar com a ruta turística. Amb l'esperit cicatritzant d'espera permanent que tenim els veïns del barri, val la pena tombar la truita i començar a gaudir de la bellesa de la lletjor i l'abandonament descarat de tants i tants carrers que comencen a mutar misteriosament de color amb unes línies verdes i blaves a l'asfalt.

Carrer Renaixença entre Villar i Escornalbou

Records volants a la Ronda del Guinardó

2008-11-16T09:42:00.000-08:00

Passejava pel barri fins a la Ronda del Guinardó a tocar del Martinenc. Vaig trobar una fotografia entre la brolla que hi havia al costat de la vorera. Estava tan ben posada que, en un primer moment, vaig pensar que l'atzar de vegades pot ser massa atzarós. Una imatge que mostra dues persones (no sabem si són veïns del barri) esperant que passi algú. També vaig especular, per la seva edat, que estaven veient les obres de la parada de la línia 9 del Guinardó que potser mai no veuran acabada.
Potser va ser el vent, potser una broma però, per una vegada, una fotografia mereixia ser fotografiada.

Tot esperant el Sr. Llorente

2008-11-09T11:37:00.000-08:00

Habitualment és un plaer sortir a passejar un dissabte. Anar al mercat, fer una volteta pel barri i esperar que el Sr. Teodor Llorente pugui tornar a lluir el seu nom amb un carrer que es podria dir el carrer futura obertura.
Tot arribarà i amb la màgia de les obres potser no recordarem com estaven els carrers. Mentrestant deixo testimoni d'uns indrets que no aconsegueixen despertar.

Crònica d'un president d'escala. Capítol I.

2008-11-04T23:28:00.000-08:00

Enceto el primer capítol d'una història amb final indeterminat que va començar el 2004. Dos anys abans vaig comprar un pis amb la meva dona en una finca d'uns cincuanta anys d'antiguitat a prop del Passatge Garcini que calia posar-la al dia. Tan al dia que no tenia ni comunitat de veïns constituïda. Vam començar a fer els tràmits, vaig iniciar-me "políticament" com a president fent tota la paperassa que soposa canviar de nom els rebuts, actualitzar l'assegurança i demanar pressupostos per arreglar l'edifici. En principi, no hi ha havia cap problema, ens vam posar d'acord, la finca és petita, som cinc veïns i fins aquí tot era ben normal. Personalment invertir el meu temps en fer gestions no em suposava cap mal de cap perquè m'agrada viure tranquil i cada gestió feta era un pas endavant. Però un dia van aparèixer uns problemes en una vivenda que ens van fer replantejar el projecte i apostar per una reforma més en profunditat. I aquí va començar el calvari. Per a un altre capítol deixaré les relacions veinals. M'agradaria reproduir una carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall on destaca els DOS ANYS I MIG (no m'agrada escriure en majúscules però s'ho val) que va trigar en poder fer unes obres amb la burocràcia actual. Val a dir, com a actualització, que l'Ajuntament ha canviat el model de subvencions i, en principi, les ha augmentades i els tràmits són relativament ràpids. Qui patina estrepitosament és la Generalitat amb el seu famós TEDI de què parlaré un altre dia.
Carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall publicat a La Vanguardia el dissabte, 1 de setembre de 2007 a la secció d'opinió (podeu començar pel final):

El laberinto del fauno burocrático.
Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo.
Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!).
Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal.
Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad.
Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable).
Julio del 2006. Acaban las obras.
Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas.
30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. “Le tomamos la documentación y ya contestaremos”. Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado.
Documentos necesarios (númerode páginas, entre paréntesis):
1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante.
2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10).
3. Licencia de obras (1).
4. Tasas municipales (2,3).
5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1).
6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005.
7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005.
8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005.
9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006.
10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006.
11. Presupuesto final de la obra por la empresa.
12. Facturas del arquitecto.
13. Documento de adaptación de la licencia previa (2).
14. Resumen del coste de la obra.
15. Proyecto de obra.
16. Estudio básico de seguridad y salud.
Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros.
Duración total: dos años y medio.
PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca.

l'estètica del desordre

2008-10-25T02:01:00.001-07:00

Davant de casa meva puc veure el terrat d'un edifici ple d'antenes instal·lades de manera progressiva i caòtica tot conferint-li una estètica molt consolidada a moltes ciutats. Una herència dels vuitanta que només podrà arrabassar l'arribada massiva de la fibra òptica, tot i que la televisió tal com la coneixem sempre existirà, amb uns continguts o uns altres. Jo, ja m'he acostumat aquest ferrall i intento gaudir de la seva particular estètica que no va poder véncer una normativa redactada per l'Ajutament fa anys.
Els matins de núvols i sol i els llostrejars amb antenes són la manera que tenim els habitants de les ciutats de buscar la bellesa en mig de tanta lletjor.

Les audiències públiques. M'agraden.

2008-10-20T08:32:00.001-07:00

Sóc un fan de les audiències públiques. Crec que caldria enregistrar-les en vídeo com a fons documental. M'agrada que es facin en centres cívics perquè reforcen el seu nom. M'agrada veure la sala plena de veïns perquè veig que hi ha interés, tot i que m'agradaria que hi hagués molta més gent jove. M'agrada escoltar en veu dels tècnics i la regidora tots aquells matissos que no poden aparéixer per escrit. M'agrada veure i escoltar les intervencions dels veïns davant del micròfon (mesescucha??) i com perden força en no saber sintetitzar les exposicions. M'agrada escoltar la gent que sintetiza i que el públic present premia amb aplaudiments.
De vegades penso que seria interessant introduir la mecànica del programa televisiu "59 segons", regidora inclosa, tot i que hi ha qüestions que acabarien com a bucle sense fi.
La setmana passada hi vaig assistir al Centre Cívic Guinardó amb una afluència generosa de veïns. Es van exposar els projectes que es duran a terme com l'enderroc del viaducte elevat, la reforma integral del Mas Guinardó i el megaprojecte de la remodelació del Mercat del Guinardó. La regidora va explicar com una veïna concessionària d'una parada (de roba) ha aturat les obres en obrir un procès judicial. Vaig sentir un comentari molt afinat respecte el barri del Guinardó. Venia a dir que qualsevol mosca que passa volant és suficient per endarrerir una mica més tot el que amb tant esforç s'ha treballat des de les entitats. Desconec aquesta tasca, entenc que han estat presents en les negociacions. Jo, com a ciutadà, hi he participat com he pogut o sabut, interessant-m'hi i participant en el PAD o el PAM però contra expropiacions, concessions o edificabilitat ben poca cosa pot fer un ciutadà. L'Ajuntament és un ens canviant però amb projectes a llarg termini. Un veí pot defensar allò que existeix però quan el barri desapareix o esdevé un munt de carrers sense vida, aleshores, ja no hi ha vida, i si no hi ha vida, ben poca cosa queda per defensar. Espero que les audiències públiques es prenguin seriosament per part de l'Ajutament, però també pels mateixos veïns quan sàpiguen que se'ls escolta. L'ens municipal sovint és el dolent de la pel·lícula (molts cops ho és de veritat, no sempre) però reconeguem que el màxim esforç participatiu que arriba a fer molta gent és anar a la reunió de la seva escala. Unes reunions de veïns on tothom hi va però ningú hi vol ser.

Túnel de maniobres

2008-10-01T08:07:00.000-07:00

El carrer de la Conca de Tremp és potser un dels carrers més lletjos que hi ha al Carmel, un altre dia en faré una llista que estic preparant. Tot i així, esdevé un dels carrers més importants per diversos motius: té una accés al Mercat, comunica el barri amb la part més alta, té anècdotes com ara quan una coneguda marca de motos feia proves de potència en el tram final del carrer... però el motiu més mediàtic va ser l'enfonsament fa uns quants anys del túnel de maniobres, bé, del que hi havia al damunt. Resulta que jo tenia una hipoteca l'entitat del Santander Central Hispano que no va arribar a caure del tot, crec recordar. Tot i perdre's la còpia de la meva hipoteca el deute ha sobreviscut. M'he adonat que en aquest país que es diu Espanya la banca té més força que el propi país. En cas de fallida, per llei, només podria recuperar 20.000€ de tot el que tingués estalviat però, en canvi, si tingués una hipoteca tot i la fallida, hauria de continuar pagant els diners que dec. És a dir, ja està bé que tornis el que t'han deixat però aquí entrem en l'empar legal i el pecat original que fa que la resta de les normes, lleis i la resta de disposicions facin que et sentis com un ninot. Només em podrien tornar 20.000€? En fi, reflexions bancàries per a un espai del barri que sempre ha estat fosc i ara, a costa de la desgràcia, té una llum que mai ha tingut.

Els autobusos de la línia 86 i 87

2008-09-22T00:13:00.000-07:00

El meu condol per a les famílies de les víctimes. El fet ocurregut és una desgràcia, un accident. Des que van inaugurar les línies 86 i 87 s'ha demostrat que és possible véncer la llei de la gravetat i arribar fins a nivells impossibles. El 86 s'enfila pel carrer de la Conca de Tremp tot cofoi i el 87 fa eslàlom pel Coll al més pur estil aventurer. El 87 en concret va suposar per a la gran majoria d'habitants del Carmel una fugida més còmoda cap al centre de Barcelona per evitar haver de caminar un quart d'hora fins al metro d'Horta. També existia la possibilitat d'agafar el 19, que també baixa pel carrer Dante o pujar fins al "Delicias" i agafar el 28. Recordo que quan venia algun amic de Barcelona i el pujàvem al 87 per arribar fins a Gràcia al·lucinava amb la perícia dels conductors per agafar revolts, esquivar cotxes mal aparcats, cobrar el bitllet, cridar "pasen pa'dentro por favor" perquè la gent venia amb els carros del mercat del Carmel. En fi, la conseqüència de la carència de transport públic en una zona tan poblada. En tot cas, torno a insistir, l'accident del cap de setmana només el podem calificar com una desgràcia i ens pot fer reflexionar com les petites actituds individuals sí que afecten el grup (en referència als cotxes mal aparcats). El meu minut de silenci per a aquests veïns.

El bar Marcelo, un col·legi.

2008-09-15T23:43:00.001-07:00

He vist amb satisfacció que l'Ajuntament ha adquirit el solar on hi havia el bar Marcelo, mític punt de trobada veïnal (sobre tot masculí). Es preveia contruir-hi places d'aparcament i, de fet, ja estaven totes reservades perquè ha estat sempre una mancança important al barri. Tinc amics que ja havíen donat la paga i senyal i ara hauran de continuar batallant per poder desar el vehicle. El que és clar és que després de veure durant uns anys la degradació d'aquest indret serà bonic que un col·legi gaudeixi d'un espai al bell mig del Carmel.

Educació

2008-08-31T04:46:00.001-07:00

Un dels primers estadis de la política és la presidència d'una comunitat de propietaris. Un altre dia abordaré a fons aquest tema aprofitant el càrrec que ostento des de fa uns quants anys.
Com ben saben els polítics el llenguatge i l'aplicació del to i l'estil són esencials per transmetre òptimament el missatge. L'altre dia passejant pel carrer vaig trobar una nota en un portal redactada amb un estil, potser un xic pretèrit, però utilizant l'educació com a fil conductor. Hagués estat ben fàcil escriure "..que cierren la puñetera puerta de una vez...". Doncs aquest cop no.

Oda a l'obra vista

2008-08-28T09:40:00.000-07:00

La construcció mitjançant l'obra vista és una garantia per a les façanes per la seva resistència a la intempèrie en no tenir arrebossat (m'agrada més la paraula castellana "revoque"). El que trobo és que quan s'assoleixen preus de fins a 500.000€ per a una vivenda hom espera que hi hagués algun esforç del constructor o l'arquitecte per oferir una estètica vinculada a la història de la ciutat o a l'entorn. Tot estrenant la nova càmera digital que he adquirit, vaig trobar interessant una sèrie d'edificis en progressió tot seguint el pendent del carrer i dels anys al carrer de l'Escornalbou. En concret el número 13 ofereix una bonica decoració on, fins i tot, no desentona el casquet de ceràmica per on passa el cable telefònic.

Transformador per a estona

2008-08-28T00:52:00.000-07:00

Em fa gràcia. Torno de vacances, llegeixo la última entrada de juliol d'aquest blog i penso: "vinga que queden quatre dies per veure el carrer net". Tot just llegeixo aquest matí a l'Avui que es torna a ajornar la retirada del transformador del Passeig Margall cantonada amb Escornalbou. En un primer moment van comentar que es retiraria el febrer; més tard, després de setmana santa; després, a finals d'agost; ara, a mitjans de setembre... veurem.

Feliç aniversari

2008-07-23T00:06:00.000-07:00

Avui fa un any de l'apagada. Encara avui és trist veure el vergonyós ocupament d'una gran part del Passeig Maragall. Una vegada més cap de les dates que s'han donat per tornar a la normalitat l'estat del carrer ha estat respectada. Mai, mai, en aquesta ciutat es fa res sobre termini. La última notícia era que s'havia aprofitat l'ocasió tot coincidint amb els treballs de la L9.
En els últims anys he pogut comprovar de primera mà que significa viure en aquest país com a ciutadà afectat (Carmel i apagada) i seguint d'aprop per la meva feina el dia dia de moltes decisions polítiques. De vegades com a ciutadà vols agafar-te a alguna cosa, voldries millores coses, fent queixes formals, demanant fulls de reclamacions, sent soci de l'OCU... però no tenim remei, som un país de rondinaires.

La L9, la línia més lenta d'Europa

2008-07-20T04:43:00.000-07:00

Fa uns set anys, crec recordar, vaig gravar tot un seguit de notícies seguint el periple del flamant, -aleshores conseller en cap- Artur Mas. Em va fer il·lusió anar a gravar al nou Hospital de Sant Pau on s'hi estrenaven noves consultes clíniques i d'altres equipaments. La nova entrada es va ubicar a tocar de l'estació del Metro de Guinardó al costat del carrer Sant Quintí i la Ronda del Guinardó. Recordo perfectament el recorregut de la comitiva encapçalada pel Sr. Mas i la resta de "troupé" seguida a molts metres de distància per la Elsa Blasco i crec recordar que encara hi era el Sr. Batlle. Era clar que era un equipament de la Generalitat de Catalunya, això s'havia de publicitar.
Recordo, aleshores, com es parlava de la línia 9 de metro (també hi vaig gravar un munt d'inauguracions) que seria realitat el 2004, sí, el dos mil quatre, i ja es parlava de "la línia més llarga d'Europa". Avui en dia els veïns de la zona contemplem, podríem dir, ja avorrits a l'espectacle penós d'unes obres interminables. El mateix conseller ja ha comentat en vàries ocasions que ja no es parlarà de terminis, segons ell, perquè els projectes el·laborats per l'anterior govern, eren molt febles i s'han hagut de refer, amb un ull posat als esdeveniments del Carmel. En tot cas es parla del 2012. Sí, dos mil dotze. Hom soposa que es poden acabar els treballs de les estacions en execució, com la de la plaza Sanhelly o la plaça Maragall, deixar-ho tot més o menys endreçat (com al carrer Llobregós al costat del mercat del Carmel) i almenys tenir una visió clara dels carrers. Una obra pública comporta molèsties i porta anys la seva execució. Pot malmetre un negoci però també el pot fer guanyar diners. Però aquest projecte és una bofetada a la població llana i una vergonya que es pugui envair d'aquesta manera l'espai públic durant tot una dècada.

Ver mapa más grande

Torre Garcini. 2010?

2008-07-08T00:31:00.000-07:00

Avui , dimarts 8 de juliol "elPeriódico" publica que Can Verdarguer, una masia situada a prop del centre comercial Heron City, a tocar de Can Dragó es destinarà per a usos municipals . Aquesta masia va ser catalogada i és de propietat municipal i no privada com ho és ara Torre Garcini. M'agradaria llegir algun dia al diari: Torre Garcini, recuperada com a equipament cultural per al Guinardó. Veurem...
Llegir notícia.

Sant Joan silenciós

2008-06-24T01:19:00.000-07:00

La revetlla de Sant Joan és una nit màgica, fa olor a pòlvora, coca i cava. Fa caloreta. El soroll dels petards i els cohets es torna esporàdic a mida que s'acosta el matí fins a esbair-se. Aleshores els banderins i les garlandes es tornen simples pedaços de paper. Comença l'estiu cursi :-)

màrqueting viral

2008-06-22T04:40:00.000-07:00

Aquesta és la publicitat de barri que molts serrallers fan servir constantment. Uns adhesius cridaners que no es lleven amb facilitat. Les persianes es porten la palma i com vegin que la teva porta no és "gaire nova" ¡patapam! ja en tens un altre. Què has de fer? trucar a cada lloc? Fa temps que l'Ajuntament va negociar amb les immobiliàries que feien servir un mètode similar (de manera força patètica) deixant clar que gran part d'aquestes entitats les regentava gent, per dir-ho suaument, "poc professional". Els serrallers són autèntics cirurgians però molts d'ells podrien gastar-se els diners en fer publicitat per vies més convencionals.

Pluja al Guinardó

2008-06-06T10:13:00.000-07:00

Des de la meva particular petita talaia que és la meva terrassa veig que el meu carrer té els arbres malalts i plens de pugó, els contenidors són vells i bruts i el carrer no està en les millors condicions, degradació per moments. Però quan plou les coses es veuen diferents.

La remodelació del carrer Llobregós.

2008-05-12T12:02:00.000-07:00

Fa temps en Ricard Cosialls, prestigiós periodista barcelonès, i un servidor vam fer un reportatge per a Barcelona TV a Horta-Guinardó Televisió. Una època on encara es muntàvem els vídeos sense ordinador amb mans d'orfebre a Torre Jussana, un veritable oasi a la ciutat... i també per als tèrmits que van obligar a tancar aquest magnífic espai. Dels molts reportatges interessants que es van fer, tinc el plaer de recuperar un vídeo que es va fer a final dels anys noranta on la Custodia Moreno, exregidora d'urbanisme del districte, explica les dificultats i vicissituds que es van produir per remodelar el carrer LLobregós des de la Rambla del Carmel fins al carrer Fastenrath. Vam gravar durant un any l'evolució de les obres fins a la seva finalització. Encara resta per arreglar la part més alta del carrer coronada ara per un magnífic forat on algun dia arribarà la línia 5 del metro.

Arc de Sant Martí

2008-05-12T11:55:00.000-07:00

Pluja, per fi. I com a cirereta un tímid arc de Sant Martí que mai no sabem d'on surt però aquest sembla que ho faci des del Passeig Maragall.

Pluja al Mercat del Guinardó

2008-04-10T08:55:00.000-07:00

Fa un parell d'anys vaig gravar una tempesta que queia a Barcelona des de la galeria de casa meva. Dos anys més tard plou poc però, per una vegada, que la pluja faci acte de presència en una inauguració serà una bona notícia. El Mercat provisional obrirà, tard, com gairebé qualsevulla obra en aquesta ciutat però això ja no té marxa enrera. Anirem a comprar al Mercat encara que sigui per un acte de patriotisme de barri.

El Bar Marcelo. Punt i final.

2008-04-03T11:23:00.000-07:00

Una petita torre amb gairebé dos segles de vida, finalment, per terra. El punt neuràlgic del Carmel fins al fatídic dia D ara ja és un solar. Des de sempre he sentit els gols del Madrid, l'últim parell d'anys els concerts del Okupes, ara fóra bo sentir només la quitxalla del col·legi que hi ha a tocar l'Escola Pública El Carmel que tota la vida s'ha conegut com a "Ruiz de Alda".

Descansi en pau, ara per sempre..

Fa olor a gessamí

2008-03-15T02:33:00.000-07:00

Tenim un gessamí a la terrassa que ha començat a florir. Fa molt bona olor i, cap a la vesprada, quan el reguem encara fa més bona olor. A l'hivern te'l mires i tot i que tiguis cura d'ell es veu força pansit. Aleshores penses que no pot ser que faci les flors que fa cada any. Però tothom, fins a les flors, som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos.

Obrint pas

2008-03-15T02:17:00.000-07:00

L'altre dia, tot caminant fins a la frontera difusa entre el Carmel i Horta, posem que la rambla del Carmel, vaig passar pel carrer Pere Pau. Aquest carrer que comunica la Plaça Evissa, punt neuràlgic hortenc, amb la Baixada de la Plana és un carrer estret que amb el pas del temps està condemnat a eixamplar-se com està passant a d'altres carrers com el mateix Passeig Maragall on encara resisteix alguna edificació. Em resulten interessants aquestes transformacions.

web informativa?

2008-03-01T07:57:00.000-08:00

Sovint entro a la pàgina web del distrite d'Horta-Guinardó a fer un cop d'ull a l'actualitat del districte i els resultats són decebedors.

És evident que una administració no pot actualitzar segons quines informacions amb la facilitat d'un diari o d'un humil blog com aquest però és que no s'hi troba pràcticament res, tret de l'agenda cultural i del butlletí o revista del districte en pdf.

L'agregador de blogs d'Horta-Guinardó, una gran iniciativa (gràcies per incloure aquest blog) crec que mereixeria un espai a la web del districte. L'Ajuntament obriria una finestra de participació ciutadana totalment lliure... totalment lliure he dit? bé, això ja és una altra història.

Crec que seria interessant que el districte fes un blog amb l'evolució dels petits temes del dia a dia. Petites actuacions als carrers, evolució de les obres, incidències en el trànsit (tot i que ja existeix una web), etc. En definitiva una manera àgil i breu adicional a la web principal de l'Ajuntament de Barcelona que permetès veure l'activitat diària o setmanal del districte. Crec que això també estalviaria molts diners en actes inaugurals i traques vàries. Clar, que això és només una proposta. Si us plau, una mica més d'informació, gràcies.

Últims dissabtes al Mercat del Guinardó.

2008-02-24T10:33:00.000-08:00

No tinc una relació sentimental amb el Mercat del Guinardó perquè jo sempre he anat al del Carmel. Però vivint tant a prop m'ho prenc com una cosa una mica meva tot i que l'estat és calamitós. Veurem què tal la nova seu provisional i veurem quan triguen a construir-ne el nou.
De moment ja fan tard...

Bicing a la plaça Maragall

2008-02-24T10:22:00.000-08:00

Gràcies a l'última tecnologia han arribat abans les bicicletes que la línia 9 del metro. És una bona notícia. Més enllà de debats polítics segueixo insistint que el més important que ha experimentat la ciutat després de les olimpíades del 92 és la implantació del bicing, inclús per sobre del Fòrum de les cultures. El bicing representa un pas més enllà d'anar en bicicleta. Representa introduir un protagonista més als carrers de Barcelona dominats pels cotxes; significa pacificar un xic més la ciutat; significa viure d'una manera més alegre; signfica tenir un motiu més per xiular; significa que en un món on passa tot per un cable USB tornar a les coses més senzilles és un punt de lucidesa en un món de bojos. I clar, també significa responsabilitat perquè anar en bicicleta per la ciutat no és anar pel camp. La mateixa responsabilitat que tens quan ets un peató i creues per un carrer sense mirar o amb el semàfor en vermell (per als peatons).

Foto: (mòbil). Plaça Maragall-Carrer Olesa.

Quan el més important no són les persones

2008-01-11T08:30:00.000-08:00

El carrer Marqués de Foronda situat a cavall del carrer Peris i Mencheta (abans de 1900 denominat carrer de Carabassa) i la Rambla del Carmel, va ser remodelat fa uns anys adoptant l'única solució assenyada. La gran majoria d'arbres són castanyers que em fan recordar els meus trajectes cap el col·legi Sagrada Família (SAFA) quan agafàvem les castanyes del terra i treptijàvem les fulles seques (sí, de petits ja follàvem) amb aquest sorollet tan gustós (crrreeec). La qüestió és que els arbres són al bell mig de les voreres donant-los la prioritat que els pertoca per portar allà més temps que, segurament, el mateix Marquès. M'agrada aquest carrer, sempre serà una mica meu visqui on visqui.

El carrer Xiprer. El nom mutant.

2008-01-05T05:23:00.000-08:00

Viure al carrer Xiprer té els seus avantatges però pronunciar aquest nom i que totes les ones sonores les entengui l’interlocutor ja és una altra història. Resulta que a prop hi ha un carrer més conegut: el carrer Xifré. Jo crec que una “f” i una “p” sonen força diferents i no vull fer una regressió escolar amb el tema de les oclusives, fricatives que amb tan menyspreu tractava a l’ institut. Qualsevol intent de donar les dades perquè et facin arribar un paquet o que et portin un moble és una feina feixuga. La cosa funciona de la següent manera:
Botiga de mobles. Adquisició d’un armari. Moment de pagar:
- Em dóna la seva adreça sisplau / ¿me da su dirección chimplau?
- Si, miri, li lletrejo: X-I-P de Papa-R-E-R acabat amb una R ben gran, si us plau, apunti-ho bé, també posi que és al costat del Passatge Garcini.
- Sí, sí, el conec, el carrer Xifré...
- Vamos a ver señoritaaaa, Xiprer amb erra final (caròtida a punt d'estallar). És molt important, que si no després hi ha molts problemes.
- No es preocupi, miri, així oi? està ben escrit?
- Sí, correcte, ara sí.
Uns dies més tard, sóna el mòbil:
- Oiga/escolti? mire, que tenemos aquí una entrega pero no contesta nadie.
- Sí, vale. ¿Dónde están?
- Pues en la calle Xifré pero aquí no contesta nadie
Es que es calle Xiprer con r final, al lado del passatge Garcini a prop del Passeig Maragall lo dije/puse/remarqué muy bien en la tienda.
- Buá, la tienda... A mi me han pasado la nota con Xifré.
Així estan les coses. Jo, de vegades, voldria dir que visc “en la calle Ciprés” però potser és pitjor perquè molts transportistes són gent que fa poc que viu a la ciutat (quin eufemisme més maco) i la traducció no sé si seria bona idea. Per afegir emoció al tema resulta que hi ha un plaça del Xiprer a prop de Via Augusta i un carrer que es diu “Xipre” al poble nou. L' X hauria de ser un avantatge perquè hi ha pocs carrers amb aquesta lletra però sembla que no. En fi, ens haurem d’acostumar, tampoc és qüestió de canviar de carrer.

El Bar Marcelo i "el priorato seco".

2007-10-10T11:22:00.001-07:00

El Bar Marcelo. Tota una institució al carrer Llobregós. Després de l'incident del metro del Carmel va obligar el propietari, "el Jose María", a tenir-lo tancat un any, i no va tenir esma per reprendre l'activitat en poder jubilar-se i tornar cap al seu poble al sud d'Espanya. Recordo que més que un bar era un bar-bodega. Ma mare m’enviava a comprar una ampolla de gasosa, de vidre i marca Konga, i també una ampolla de vi “priorato seco” que és el que posava als cartellets dels tonells que hi havia a la part del fons de la bodega. L’ampolla per al vi la portava jo de casa, perquè ja en aquella època reciclàvem com a bons ciutadans. Durant un temps hi va haver a la bodega un futbolí dels bons, dels que hi has de tirar un sipi per lubricar les barres dels jugadors. Com que no hi arribava, perquè era molt petit, posava una caixa d’ampolles de coca-cola de cap per avall i m’hi pujava a sobre.
La gràcia d’aquest bar era que aplicava el que hauria ser l’ISO 9000 dels bars de barri, és a dir, et demanaves una cervesa i et posaven una tapa. Però les tapes eren de cuina de dona, com déu mana, peix fregit, patates, carn cuinada en diverses modalitats, etc. També s’hi jugava molt al dominó. El meu pare, que és un expert en la matèria, hi jugava sovint i sembla ser que amb bons resultats, tot i que no ho portava registrat. Amb l’aparició del canal plus, “el Marcelo” va començar a oferir sessions de futbol per a major glòria dels merengues del barri. Sí, el Carmel, manté una quota merengona força alta. Com que el seu televisor donava de paret cap a casa meva, cada diumenge quan anava al bany, podia seguir l’evolució del partit, sobre tot si marcava Hugo Sánchez. Per cert, unes parets amb el fantàstic quadre amb rellotge del Bernabeu.
De tertúlies literàries no se’n coneixen gaires però no calien. Aquest és un barri que sempre ha discutit per coses més elevades que els llibres. És l’inconvenient d’haver tingut penjada la televisió tan alta, on no hi arribava ni tan sols el greix.
Però el que trobo més trist és veure com, gairebé immediatament després d’haver penjat el cartell d’enderroc, l’establiment ha estat ocupat pels anomenats “okupes internacionals”. Aquesta és la pitjor modalitat d’ocupació que existeix. Els detalls no els explico. És la immundícia total. Fins i tot van treure un cadàver de dins el passat setembre. Clar que això no em dóna permís per especular. En tot cas, un trist final per a un lloc que ha donat tanta vida durant tants anys.
Descansi en pau. Un priorato seco a tu salud.

El Mercat del Guinardó i "el parque de la libertad".

2007-08-28T11:12:00.000-07:00

Vaig venir a viure a aquest barri atret per una mescla de proximitat degut als meus estudis i amistats, per les fantàstiques vistes que es poden gaudir des de la muntanya del Guinardó i també per regressió immobiliària; el barri de la Sagrada Família era apuntar massa alt. Vaig anar a parar a prop de la plaça Maragall i a prop del Mas Garcini, actualment en perill de supervivència en haver estat adquirit per l'empresa Núñez y Navarro. En aquesta finca va viure Ramon d'Alós-Moner. Avui en dia podem considerar que aquesta finca és un veritable oasi en aquesta part de la ciutat, on el passeig Maragall separa com una veritable bretxa els districtes d'Horta-Guinardó amb els de Sant Andreu, Nou Barris i Sant Martí. Segons la regidora del districte, Elsa Blasco, s'està negociant amb l'empresa propietària dels terrenys per tal de commutar-los per d'altres tot i que una sentència del Tribunal superior de Justícia de Catalunya va descatalogar (pàgina 47) la finca i, d'aquesta manera, facilita el possible enderrocament per a la construcció residencial que és força gran. Aquests terrenys signifiquen un petit pulmó verd per als veïns i un excel·lent fil musical degut a la quantitat d'ocells que hi troben parada. La pròxima remodelació del Mercat del Guinardó amb la creació d'una plaça central amb superfície verda que podrà arribar a dir-se "parc" potser farà que es relaxi la negociació d'aquests terrenys. És clar que aquesta masia no té el valor de Can Fargas però no fora bo deixar passar aquesta magnífica oportunitat de mantenir una mica d'història en aquesta part del fragmentat barri del Guinardó.
La remodelació del Mercat del Guinardó ve acompanyada de l'obertura de la Ronda del Guinardó fins a la Sagrera eixamplant el carrer Teodor Llorente. Aquest projecte porta molts anys en estudi i actualment, un cop ja aprovat, ja s'estan enderrocant vàries finques. El Mercat serà objecte de trasllat provisional en un descampat com feia anys que no es veien a Barcelona. En aquesta àrea s'hi faran diversos equipaments tal com s'explica a la web de l'Ajuntament.
Com a veí tinc curiositat en saber si, tal com es diu, això serà el nou centre del Guinardó. Ben és cert que el Mercat actualment presenta un estat penós i les parades que hi romanen aguanten d'una manera estoica amb els pocs clients que s'hi acosten. No sé com haurà afectat l'obertura fa uns mesos del Mercadona del carrer Olesa però com a client, tot i que hi ha parades que paguen molt la pena, la veritat és que no estaríem parlant precisament del Mercat del Carmel, per mi, un dels millors que hi ha a Barcelona. El nou mercat que s'hi construeixi serà més modern però no tendrà l'aparença clàssica per poder dir "vamos a la plaza", en castellà, perquè és com ho he dit jo tota la vida. La concentració d'equipaments farà que hi circuli molta gent i crec que serà positiu però només l'aparició de nous comerços i restaurants al voltant faran que la vida que hi aparegui no sigui de laboratori.
Des de la part del darrera de casa meva veig l'evolució de les obres. Encara avui, s'hi pot apreciar un punt de decadència en el paisatge que, en un primer moment resulta negatiu, però un cop t'hi acostumes ho veus com un signe de personalitat. Què seria de la Barceloneta sense la roba estesa als carrers?
He fet una sèrie de fotos com a testimoni del que un dia serà passat tot i que ja ho sigui ara.

Tot i que Barcelona sempre està en fase de renovació, això ja s'acaba: Poble Nou amb la seva arroba, la Sagrera sense vies, etc. Ens quedava el cim del Turó de la Rovira i ja s'està endreçant... Realment és positiu però costa perdre racons que per a molts eran patrimoni dels aborígens de la zona. Després de viure tota la vida al Carmel amb els seus descampats, els seus ionquis al "parque de la libertad" con su fuerte apache con barandilla tipo bomberos i l’esplanada que hi havia al davant on s'hi instal·laven els circs "Rudy Bros” i també el “Jumbo” i on va actuar el 1984 Torrebruno, sí senyor, Torrebruno al Carmel. Ara, amb certa recança, penso en les fotos que es podien haver fet amb la fantàstica càmera alemanya del meu pare en què podies posar-li la distància per fer fotos amb poca profunditat de camp i sempre em sortien borroses. Em perdo en el temps però m'hi enganxo. Aquella zona era màgica. Crec recordar que al carrer Llobregós, s'hi podia circular en sentit Besòs i quan arribaves a la Rambla del Carmel tombaves a l'esquerra. En aquella cantonada encara agunta una botiga de fotografia, L'Òscar, que va ser la meva primera aproximació a la compra de música legal, tot i que em feia ràbia perquè a cada disc -de vinil, of course- li posaven una enganxina que, evidentment, no s'hi podia llevar. Recordo clarament la llista de discs que havíem adquirit a casa meva: Los mejores valses de ..., Richard Clayderman (sí el del anuncio de Renault), Carmina Burana de Carl Off i algun més que no podria assegurar que es van comprar en aquesta botiga. Jo, per la meva part, vaig comprar un single de Nikka Costa "by my own", un single de Mecano "hoy no puedo levantar" que a la cara B hi havia el tema "viaje espacial" i també "19" de Paul Hardcastle. Aquest tema en concret va tenir una versió en espanyol i en català, impressionant, en comptes de dir "na-na-na-na-na-nineteen" deien "di-di-di-dinou, dinou" suposo que encara no estaven preparats per a grups com Slips. També li vaig regalar a ma germana un single de Radio Futura "37 grados". Tot una època. Bé doncs, es podia girar a l'esquerra des del carrer Llobregós per agafar la Rambla del Carmel en sentit contrari respecte a com es pot fer actualment. El citat "parque de la libertad", en castellà perquè aquest barri ha estat sempre El Carmelo, ocupava el que és ara la part central de la Rambla des del carrer Llobregós fins al carrer Granollers, més o menys. En aquest mateix sentit, però a la banda Besòs, hi havia una gran paret on hi havia pintada una gran serp de colors. S'accedia al parc des de la vorera muntanya del carrer Llobregós, on és avui el pont groc. Hi havia diversos bancs i una font de pedra austera i amb el sortidor típic on la canalla hi posava una closca de pipa o una pedra petita perquè l'aigua sortís disparada. Aquest clàssic tenia més força dramàtica quan la font tenia un pedal. D’aquesta manera, l’incaut que volia beure i apropava la cara a la font, en el precís moment que pitjava el pedal, i tot esperant un tranquil rajolí d’aigua mansa, rebia a canvi un bon raig d’aigua potent, ejaculat amb força en tota la cara, mentre hom reia davant d’aquesta situació, si més no, totalment pueril. Més enllà de la font s’alçava el “fuerte comansi”. Ho recordo prou bé però no tant com per fer un alçat en 3D. En tot cas, estava construït amb fusta de pi. S’hi pujava per unes escales. En un sentit s’hi podia accedir a una passarel·la prou llarga i, enganxat a les escales, hi havia una barra com la dels bombers per on s’hi podia descendir fins al terra. Els més grans hi pujaven fins a la part més alta del fort, inaccessible per gent com jo d’uns 10 anys. Estaríem parlant dels famosos “quinquis”, avui en perill d’extinció tot i que els podem trobar mutats en altres espècimens de difícil classificació zoològica. Cal destacar que aquesta gent robava les sabatilles esportives segons els diferents gustos ja que en aquella època encara no s’havia estès l’ús del walkman Aiwa amb equalitzador a tres bandes i Dolby NR B comprat a Andorra en viatge familiar per adquirir productes com: sucre, mantega, uns cartrons de tàbac, unes ampolles de JB, etc.
Els models més habituals de sabatilles esportives en aquella època eren: “jotajaiber” bota alta, Adidas Europa, Nike Wimbledon –encara a la venda- i qui tenia molts diners les Nike Air Jordan. Els “quinquis” tenien com a model estrella les “Yumas” taronges, un clàssic espanyol. Dels ionquis del Carmel me n’ocuparé un altre dia, per cert, que no tenien narcosala.... En fi, que baixaves del “fuerte Comansi” en direcció Collserola i podies baixar per una rampa que tenia a cada banda un tobogan però que tota la mainada baixàvem a la gatzoneta (en cuclillas) tot arrossegant les nostres sabatilles. Eren temps on encara s’hi jugava força estona al carrer. Aquest espai ha quedat en l’oblit de moltes persones i avui en dia aquest espai només recupera aquesta força sota la flaire de xoriço tan característica de les festes del Carmel. Respecte a l’esplanada de què he parlat abans, on plantaven la carpa els circs que hi arribaven, recordo que ocupava tota la superfície que va des de la vorera del carrer Llobregós fins a l’entrada del Túnel de la Rovira. Jo no entenia com és que hi havia un túnel si estava tot tan abandonat. El terra era negre, potser per l’asfalt que hi havia però sempre podies veure restes d’obres que hi llençaven. Recordo tot caminant cap al cole, el SAFA-Horta, que jugàvem a trencar les rajoles amb un estil de karate de barri. La tècnica era agafar una tanca groga d’aquestes que es fan servir per a les obres del carrer. Entre un parell de barrots s’hi posaven les rajoles, gairebé sempre de color blau hospital o amb profusió de guarniments arabescs, i amb gran concentració s’assolien marques molt destacables: una, dues, tres o quatre rajoles trencades. Quan la mà no donava més de sí, es feia servir una tècnica més avançada que es basava en trencar les peces ceràmiques amb el colze. No recordo si es feia servir algun gemec o expressió tipus “guasàààà!”.
Altres temps, certament. Pròximament abordaré altres carrers i espais vinculats a aquest districte tan eclèctic.

Fotografies de l'entorn del Mercat del Guinardó:

Domingo de agosto

2007-08-26T13:19:00.000-07:00

Domingo, 26 de agosto. Calor moderado. Plantas regadas. Cena en el buche. Portátil caliente. Decido empezar a teclear algo como andadura personal por escrito. Hoy ha sido un día tranquilo. Me he leído todos los periódicos que he podido por Internet y he proseguido con la lectura de la trilogía de Primo Levi. Lecturas de verano. Verdaderamente lo pasó mal ese hombre. Me resulta extraño estar con el aire acondicionado puesto, conectado con el mundo, viajando en pocas horas a cualquier punto de Europa y leer todas las penurias que pasaron tantísima gente. Conviene no perder la perspectiva, eso ya pasó, pero el instinto animal (el peor) no está tan lejos. Bien, un poquito de filosofía barata nunca está mal. Me gusta el libro, no juzga (juzgaba) describe de manera fluida y, a veces casi periodística, sus vivencias en los lagers o campos de concentración. Me encanta la manera que tenía este hombre en analizar la condición humana. Son valiosísimas estas lecturas. Leí hace unos años un libro similar de otro autor pero, a mi parecer, no tenía la fuerza narrativa de este libro.
En fin, espero darle forma a este blog. Quiero que sea ecléctico pero no dispar. ¿Lo conseguiré?
Nota (febrer de 2008) . Después de unos meses he decidido dedicar este blog al barrio donde vivo. Un barrio realmente soso donde aparentemente nunca pasa nada. Però això no és cert....