GÀRUM ESPAI GASTRONÒMIC. UN PROJECTE NASCUT AL GUINARDÓ.

El Guinardó és un barri tranquil, potser de vegades massa. Però la gent que hi vivim tenim l'esperança que aquest barri té molt a dir. És per això que aprofito aquest blog per presentar Gàrum Espai Gastronòmic. La meva xicota Cristina López amb la meva inestimable i "obligada" col·laboració a nivell d'imatge hem parit aquesta criatura.
La Cristina López va néixer a Sant Joan Despí però des de fa uns anys es va instal·lar al Guinardó i ja va esdevenir una veïna convençuda de les possiblitats d'aquest barri i la seva gent.
Fent un tallar i engantxar de la nostra web www.garumbarcelona.cat podem explicar en què es basa l'activitat d'aquest projecte:
Gárum Espai Gastronòmic neix de l'amor per la gastronomia, amb la filosofia de divulgar i compartir tots els coneixements possibles. La nostra activitat es basa principalment:

· Elaboració de galetes decorades per a 

  particulars i empreses
· Elaboració de cupcakes
· Càtering per a grups reduïts
· Estilisme gastronòmic
· Continguts audiovisuals per a la 

  gastronomia
· Classes de cuina per a particulars i 

  empreses.

Si us apropeu a la ferreteria COFAC del Passeig Maragall, en concret la botiga de parament per a llar podreu assistir a una de les classes magistrals de cuina que la Cristina fa cada setmana.
El nostre somni seria poder obrir un local ben ubicat al barri no només per vendre i fer classes de cuina si no com veritable centre gastronòmic on els veïns puguin sentir-se com a casa i passar una bona estona. Ben segur que algun dia ho aconseguirem.

El Carmel connectat

El Carmel sempre ha estat un barri fet a pedaços. La primera zona que va tenir una remodelació profunda va ser la Rambla de Carmel en ser urbanitzada degut a la construcció (o reanudació) del Túnel de la Rovira on hi havia hagut el famós "parque de la libertad" i algunes cases derruïdes. Però potser una de les accions més significatives va ser dotar el barri dels autobusos de la línia 86 (un bus de barri) i la línia 87. Aquest últim feia i encara fa una autèntica ruta "turística-racing" que connecta Horta passat pel Carmel, pujant per El Coll, baixant per Vallcarca per acabar el seu recorregut a la Travessera de Gràcia amb Via Augusta.
Recordem que abans calia baixar fins a Horta caminant fins al metro però el més greu era que no hi havia connexió amb la part alta del Barri, ni al Coll ni al Carmel. Avui en dia aquestes línies continuen sent fonamentals al barri i no em sorprén llegir la notícia que publica el Periódico on es reclama un recorregut amb seny dels autobusos perquè tinguin en compte les persones fent parades a punts fonamentals del barri on la gent té una mitjana d'edat més alta que altres barris de la ciutat.

Per un bus de proximitat. Notícia publicada a El Periódico de Catalunya.

Nova temporada per al barri

Espero que el nou equip municipal pugui connectar amb les necessitats reals del barri (i tot el districte) i es puguin acabar tots els equipaments sense més enderrariments. Les obres del nou espai del mercat sembla que van a bon ritme però encara quedan almenys dos anys per veure alguna cosa amb cara i ulls. També queda pendent veure si la Generalitat troba unes engrunes pressupostàries del ultramegaprojecte de la línia 9 del metro i, almenys, urbanitzen la plaça Maragall que corre el risc d'imitar al que li va passar a la plaça Pastrana del Carmel que va estar 10 anys oberta en canal amb una trista urbanització final per cubrir l'expedient.

També espero que s'obri una mica de llum amb la Torre Garcini. No vaig guardar (una llàstima) una paperet que van deixar a la meva bústia. Una publicitat de l'equip de CiU a Horta-Guinardó on deien "recuperarem Torre Garcini...". Clar, era publicitat i no deien, "provarem de recuperar". Eufemismes polítics apart, espero ben poques coses realment. Sí que m'agradari poder trobar més zones verdes o ajardinades i que els carrers estiguin ben arranjats i cuidats. Aquestes accions aparentment "de baixa intensitat" són les que fan que s'estimuli el benestar al barri i que es tradueixi en més gent gaudint del carrer, més gent obrint negocis al barri, més gent feliç al lloc on viu i vol viure.

I per acabar la meva carta als reis al mes de setembre també demano amb la mateixa intensitat que ens impliquem tots els veïns en la vida del barri però encara molt més important, que l'administració (ho posaré en minúscula) ens doni eines efectives per implicar-nos-hi. Un exemple és la pàgina web tan patètica que té el districte on es gairebé impossible trobar algun lloc per informar-te realment del que passa i oferir la teva ajuda. Com a exemple, fa temps que m'hi vaig apuntar per participar en el consell de barri i no vaig rebre ni una resposta automàtica d'aquestes que es poden programar.

Darrerament ja no penso ni en un sistema municipalment democràtic sino simplement, ja que l'Ajuntament funciona tan bé com a empresa, doncs senzillament això, que em tractin com a bon client que sóc. Vull rebre els meus serveis a canvi del que paguem. Però això ja dona per a una altra reflexió més el·laborada. Un altre dia serà.

Barcelona des del Guinardó

Prendre distància és una bona estràtegia per a moltes coses. Reflexionar, deixar que es refredi una conversa que agafa temperatures no desitjades... De tant en tant pujo al Turó de la Rovira a respirar, a prendre algunes fotos i deixar que se m'escampi una mica la boira cerebral. Mentre acaben les obres del batalló de guerra civil me les empesco per trobar un bon racó on poder tenir una bona perspectiva de la ciutat.

Divendres passat vaig arribar a la tarda i vaig deixar que es fes de nit tot fent unes fotos. La ciutat se'm desplega als meus peus i no puc tallar el romanç que mantinc amb la meva ciutat. Aquesta relació una mica semblant a la que tens amb una mare o una germana que et permet la llibertat de repartir amor i reprimendes al mateix temps. No ens enganyem, Barcelona encara li queda molt camí per davant, potser li falten coses que no estan lligades a la pròpia ciutat sino al projecte de país o Estat. Parlem, per exemple, de la conciliació familar o tenir uns horaris o hàbits de feina més europeus que farien canviar l'ús de la ciutat. Un ús intensiu de la ciutat, un ús amb consciència de barri, de plaça de poble. De saber que aquesta plaça o aquest parc és una mica teu. Barcelona és una ciutat que fa patxoca ensenyar-la als visitants però el que a m'omple d'orgull quan ve algú a vistar-la és quan pots ensenyar els equipaments que tens al voltant de casa teva. Totes aquestes comoditats a prop teu que no fan visita turística però són les que donen sentit a viure a la ciutat. Desafortunadament encara queda molt per fer. L'exemple més clar l'he vist vivint tants anys al Carmel. Sí, ara s'han fet moltes coses però és que han hagut de passar molts anys i dues generacions (es diu ràpid) perquè el barri pugui jugar a primera divisió (si es que ho arriba a fer). El Guinardó, un barri, on s'ha permès que entri en letargia. Afortunadament els últims anys han permès que molts equipaments i infraestructures puguin posar al taulell de joc les possibilitats de donar vida a uns barris que no es que no la tinguin però que el seu perfil muntanyós i seccionat han fet que tinguin un punt d'impersonalitat que potser sempre ens ha fet tenir el referent del barri d'Horta al districte. No parlo ja del barri de la Clota, Montbau (un reducte increïble) o Sant Genís dels Agudells. Aquesta és la Barcelona que jo vull. La mateixa velocitat per projectes d'alt valor tecnològic, alt valor turístic, etc també la vull per projectes d'alt valor quotidià, el valor invisible de sentir que el teu barri també és la Barcelona del futur perquè, que no és sinò la gent que hi vivim?

Torre Garcini 2011

La primera entrada de l'any la dedico a un espai molt preuat pels xiprerencs i garcinencs. L'Adela Alòs-Moner em comenta les dificultats que sembla ha tingut amb l'Ajutament per poder mantenir una negociació entre iguals. M'agradaria poder publicar una entrevista o, almenys, poder escriure unes línies en aquest humil blog que ens puguin aclarir una mica quin pot ser el futur més cert d'aquest espai.

Metro al Carmel al segle XXI

Per fi s'ha inaugurat el tram de la línia 5 del metro entre Horta i la Vall d'Hebron. Això sí, l'estació més emblemàtica és la parada "El Carmel". He recuperat algunes fotos de fa més de cinc anys que recorden com estava el carrer Llobregós i també la manifestació que va portar els veïns del Carmel fins a la plaça Sant Jaume, això sí, aleshores encara agafant el metro des d'Horta.


Parlaré breument dels polítics i dels veïns. De les coses bones i de les que no em van agradar. Em va agradar com es van recolzar els veïns en un cop massa dur per a molta gent gran. Des de fora semblava poca cosa però molts no sabien si podrien tornar a casa seva. Viure amb incertesa és de les pitjors coses. En el meu cas els meus pares van venir a casa meva, al Guinardó. Cap administració va tenir resposta per allotjar els veïns en un primer moment.

La gestió amb els hotels, finalment, es va fer correctament, potser massa, perquè alguns veïns, per no dir molts, es queixaven de la seva situació a l'hotel i després n'abusaven allargant l'estància potser enlluernats pel síndrome "bufet lliure" en una generació de postguerra massa traumatitzada pel menjar. Els meus pares, finalment van anar a un pis de lloguer a Horta. Tot i que l'administració va pagar la manuntenció la gestió va haver de ser feta pels mateixos veïns.
Si t'arribaves al Boca Nord en una de les sessions informatives eren realment curioses. Per una banda polítics i tècnics amunt i avall i per altra banda veïns descoordinats (desorientats), molts d'ells incapaços de fer pinya ni tan sols en el seu propi edifici (què difícil és convocar una reunió de veïns en el dia a dia). En aquell moment vaig veure com es perdia la força que pot significar estar unit. Potser l'associació de veïns del Carmel va ser el millor exemple del que es pot aconseguir amb un mínim de sentit comú (atenció a aquest últim mot), tot i que van ser el blanc fàcil de tothom perquè evidentment no disposaven d'un equip professional de comunicació externa com qualsevol administració.

Moltes de les millores que s'estan fent al barri van ser gràcies a la negocació per a tothom i no amb un prisma particularista. Alguns veïns van optar per contractar un advocat propi. Per cert que no tots són dolents com es comentava perquè en conec un que està portant algun cas. Personalment crec que les administracions van ser generoses amb les indemnitzacions i no van burxar massa en la residència (empadronats realment) dels veïns que hi vivian realment a les llars desallotjades.
Repartir diners podríem dir que és fàcil però gestionar casos com aquests és una altra qüestió. Vaig veure molts funcionaris del districte o l'Ajuntament treballar de valent però encara estavem en l'era de la Barcelona d'aparador i va ser una mica penòs veure com el propi Ajuntament no tenia ni tan sols una petita bossa de pisos o apartaments disponibles. Va ser molt trist no saber comunicar res perquè ningú no tenia una informació de primera mà. El gran monstre GISA és intocable. Només va dimitir una persona del quadre directiu però cap polític va donar la cara tot i el -aleshores- recent canvi de govern. I sí, es van prendre mesures que han afectat, entenem que positivament la construcció de la línia 9 però multiplicant el seu cost i allargant el termini d'execució gairebé una dècada. Com a mostra els pous d'extracció de la Plaça Maragall o la Ronda del Guinardó a tocar del nou Hospital de Sant Pau. En tot cas, sóc feliç que els meus pares ara em puguin venir a visitar tot agafant un metro modern i funcional en un barri que ha estat literalment abandonat durant tants i tants anys. I que consti que els que hem viscut al carrer Llobregós encara hem estat afortunats. Encara queda molt per fer amb el transport públic al barri. Tenim encara la joia d'agafar la línia més llarga (crec) més irregular i imputual de Barcelona, la 19, on esperar-se 20 minuts és un fet. O agafar el 87 en cap de setmana que tot i que és molt puntual té una freqüència molt escanyolida.
El Carmel està cada cop millor però encara és molt Carmel.

comença el 2010 al Guinardó. I a tot arreu, és clar.

Feliç 2010 al Guinardó

L’any passat vaig fer el propòsit d’enriquir aquest bloc i finalment l’he tingut una mica adormit. El motiu, per sort, ha estat haver tingut molta feina els últims mesos de l’any.

Enceto doncs aquest 2010 amb unes fotos preses des del meu terrat al carrer Xiprer aquest primer dia del 2010.

Mirant a mar, la Torre Agbar de fons. Mirant a muntanya, un mercat i un descampat. A casa meva, on hi visc, he de mirar enrere per veure alguna cosa que marxa endavant. Creuem els dits doncs.

Una volteta per la Rovira

Fa unes setmanes vaig pujar al turó de la Rovira, reducte encara per als veïns de tota la vida.
És un trajecte agradable pujar per Conca de Tremp desafiant la llei de la gravetat, passar per l'institut Ferran Tallada, començar a veure pins, veure els veïns del carrer Lavèrnia asseguts al carrer i finalment arribar al cim del turó i gaudir d'unes vistes fantàstiques. Quan aquest lloc estigui arreglat serà fantàstic però ben és cert que ara té un puntet que fa que sempre tornis i sàpigues que, tot i que ja no és un indret tan desconegut, encara és un reducte per als aborígens de la zona. Crec que m'estic repetint però no m'importa.

Y escondido tras las cañas duerme mi primer amor..

La canya és símptoma d'aigua, de riera, de rierol. Alguna gent del Carmel vam tenir la sort que els nostres pares fessin l'esforç de fer-nos anar al col·legi Sagrada Família del carrer d’en Peris Mencheta. Sempre se’ns plantejava el dilema de baixar pel carrer d’en Marqués de Foronda o per “la riera” que era l’inici del carrer Llobregós que comença al Passeig Maragall. El panorama entre aquests dos carrers gairebé paral·lels era completament diferent, i encara ho continua sent. Marquès de Foronda, residencial, amb castanyers i torretes que encara sobreviuen. Llobregós, territori encara per definir amb grafitis, canyes i horts.

Bé doncs, La Clota potser és l’últim reducte on encara s’ensuma un aire preolímpic. La canya mediterrània, al final del carrer del Pantà de Tremp amb l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer pren el protagonisme d’un àrea impersonal, estranya però amb màgia on els Salesians es confonen amb les pràctiques d’autoescola i encara s’entreveu el projecte fracassat d’haver construït un àrea comercial.

La canya mediterrània es va haver de recuperar gairebé com una planta exòtica a prop de l’auditori del Fòrum, a tocar de mar, aprofitant el seu poder de creixement i resistència. Una mica com la gent del Carmel, que tot caminant cap a la residència de la Vall d’Hebron, pot veure ara a cel descobert el que tenia sota els peus fa uns anys.

Grans obres, petits detalls

Avui elPeriódico dedica un especial sobre Horta-Guinardó.

La gran obra sempre fa patxoca. És ben cert que és el que tothom espera i és la part més espectacular de les ciutats. Com a bon portaveu socialista elPeriódico es fa ressò de les obres més significatives que s'estan duent a terme. En el cas del viaducte, promès ja en eleccions passades, crec que podem "perdonar" el retard amb la minuciositat que s’està portant fins ara en un punt tan crític. Respecte al parc de les Aigües, realment serà una gran manera d’atraure és veïns a un lloc molt conegut i poc passejat. Potser l’enderroc ajudarà a veure més enllà de 10 metres. Respecte al Mercat ja se m’escapa el riure. És cert que hi ha hagut un procés judicial pel mig però crec que la propera notícia hauria de ser què és el que s’està fent i no que és el que es farà.
Però el més important per al Guinardó ha de ser un pla a llarg termini, sigui quin sigui el grup que gestioni el districte. Un pla que tingui cura de tots el carrers, dels pals d’electricitat de la postguerra, un pla integral que faci que cada veí estimi el seu carrer i no hagi de posposar la mirada fins al punt central del barri o el servei que tingui més a prop. Una veritable actuació que facin ganes de donar la volteta pel barri quan tires les escombraries al vespre perquè fa patxoca el que el veus al voltant. I tot això en ambdues direccions. La gestió municipal de millora i una cura intensiva per part dels veïns. Són aquests detalls que moltes vegades deixem que els verbalitzin els nostres iaios tot escoltant-los pensant que repapiegen quan són moltes vegades el millor termòmetre de l’estat dels barris.

Chillout al Turó de la Rovira

Torno a despertar aquest blog tot anunciant l'sprofitament d'un espai encara molt romàntic per als aborígens de la zona.

Gairebé abandonat cinquanta anys, fins fa poc encara s'hi podia trobar algun sanitari abandonat. Crec que aquesta iniciativa té un valor més que significatiu i dignifica una zona a través d'una activitat tan senzilla com estar-s'hi tranquil·lament.

Diumenge ennuvolat

La vida passa ràpida però lenta als nostres ulls.
Música: Architecture in Helsinki.

Entrant a Youtube es pot veure en alta definició.

Fantasia multicolor

L'altre dia vaig rebre la visita d'una tècnica del departament de l'Ajuntament de Paisatge Urbà per donar-me les indicacions per poder restaurar les façanes del meu edifici (no el que apareix a la fotografia). Van ser indicacions amb molt sentit comú: respectar la pedra de la façana recuperant-la i no afegir-li una capa de pintura, unificar el color dels tancaments de les finestres, etc. Personalment i, perquè m'agrada, ja fa temps que em fixo en l'estructura dels edificis (sobre tot les terrasses, m'encanten), però després de la conversa vaig observar que la nostra ciutat és particularment grisa, en el bon sentit de la paraula perquè la pedra amb el temps es torna grisa a les ciutats. En els últims anys, l'obra vista ha anant introduïnt el marró a gairebé totes les ciutats. La seva funcionalitat és indiscutible però esdevé un xic aburrida. El nostre barri i districte encara conserva petits edificis i construccions que deixaven marge a la imaginació dels constructors i propietaris. Avui deixo testimoni d'un petit edifici al carrer de La Vinya, un carrer sense arbres, però amb un punt de fantasia desapercebuda.

Els reis arriben al Guinardó

Aquesta entrada d'any els reis d'Orient ens han portat una magnífica àrea verda i blava. M'agraden les àrees verdes, les de veritat, però he de reconèixer que 1€ a la setmana per poder deixar el cotxe al carrer ho trobo més que raonable, saludable. En un barri tan residencial la rotació de vehicles és imprescindible. He arribat a veure cotxes més de tres mesos aparcats al mateix lloc i això no es pot permetre. Les meves reserves es deuen a la implantació també de zona blava en tota una àrea on encara estem pendents tants anys de poder gaudir de la L9 a la plaça Maragall (més encara, poder gaudir de la mateixa plaça) i de veure carrers molt malmesos.
Jo no tinc cotxe (sí, és possible) i després de viure molts anys al Carmel he de reconèixer que aquesta zona de la ciutat està molt ben comunicada per bus, metro i bici. L'espai públic és de tots i gestionar-ho sempre resulta polèmic. Crec que el més important és poder aplicar normes que siguin flexibles i sempre estiguin en consonància amb la realitat de la zona.
Com deia, aquesta aplicació de la zona verda i blava és positiva, el regust amarg que em queda és veure que, en molts carrers degradats durant anys, l'única actuació prevista ha estat aquesta aplicació. Me'n vaig a agafar la bici.

Foto: Àrea verda i blava inaugurada furtivament per un veí

Encarant el 2009

El meu propòsit per aquest dos mil nou és intentar millorar aquest bloc amb l'aparició de persones que tinguin coses interessants a dir. La meva petita aportació com a veí (una mica egoista) és acabar de restaurar l'edifici on visc. Una millora visual per als altres veïns ja que la façana posterior ara es podrà veure des de la nova plaça del Mercat del Guinardó. I l'aportació real, molt modesta això sí, serà explicar els tràmits i gestions que cal fer per no morir en l'intent de reforma de la teva finca i com portar-ho a terme com a president d'escala. Una tasca antropològica apassionant.
Feliç 2009!

Tornen els 80

Els que vam créixer al barri del Carmel i vam conèixer el famós "parque de la libertad" ens havia quedat una mica oblidat el tema dels descampats. Aquella època, prèvia a la remodelació de tota la Rambla del Carmel i el túnel de la Rovira. Temps encara de jugar al carrer i explorar indrets amagats i en construcció.
El barri del Guinardó s'està apuntant a la moda revival dels anys vuitanta tot lluint uns descampats fantàstics que començo a proposar com a ruta turística. Amb l'esperit cicatritzant d'espera permanent que tenim els veïns del barri, val la pena tombar la truita i començar a gaudir de la bellesa de la lletjor i l'abandonament descarat de tants i tants carrers que comencen a mutar misteriosament de color amb unes línies verdes i blaves a l'asfalt.

Carrer Renaixença entre Villar i Escornalbou

Records volants a la Ronda del Guinardó

Passejava pel barri fins a la Ronda del Guinardó a tocar del Martinenc. Vaig trobar una fotografia entre la brolla que hi havia al costat de la vorera. Estava tan ben posada que, en un primer moment, vaig pensar que l'atzar de vegades pot ser massa atzarós. Una imatge que mostra dues persones (no sabem si són veïns del barri) esperant que passi algú. També vaig especular, per la seva edat, que estaven veient les obres de la parada de la línia 9 del Guinardó que potser mai no veuran acabada.
Potser va ser el vent, potser una broma però, per una vegada, una fotografia mereixia ser fotografiada.

Tot esperant el Sr. Llorente

Habitualment és un plaer sortir a passejar un dissabte. Anar al mercat, fer una volteta pel barri i esperar que el Sr. Teodor Llorente pugui tornar a lluir el seu nom amb un carrer que es podria dir el carrer futura obertura.
Tot arribarà i amb la màgia de les obres potser no recordarem com estaven els carrers. Mentrestant deixo testimoni d'uns indrets que no aconsegueixen despertar.

Crònica d'un president d'escala. Capítol I.

Enceto el primer capítol d'una història amb final indeterminat que va començar el 2004. Dos anys abans vaig comprar un pis amb la meva dona en una finca d'uns cincuanta anys d'antiguitat a prop del Passatge Garcini que calia posar-la al dia. Tan al dia que no tenia ni comunitat de veïns constituïda. Vam començar a fer els tràmits, vaig iniciar-me "políticament" com a president fent tota la paperassa que soposa canviar de nom els rebuts, actualitzar l'assegurança i demanar pressupostos per arreglar l'edifici. En principi, no hi ha havia cap problema, ens vam posar d'acord, la finca és petita, som cinc veïns i fins aquí tot era ben normal. Personalment invertir el meu temps en fer gestions no em suposava cap mal de cap perquè m'agrada viure tranquil i cada gestió feta era un pas endavant. Però un dia van aparèixer uns problemes en una vivenda que ens van fer replantejar el projecte i apostar per una reforma més en profunditat. I aquí va començar el calvari. Per a un altre capítol deixaré les relacions veinals. M'agradaria reproduir una carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall on destaca els DOS ANYS I MIG (no m'agrada escriure en majúscules però s'ho val) que va trigar en poder fer unes obres amb la burocràcia actual. Val a dir, com a actualització, que l'Ajuntament ha canviat el model de subvencions i, en principi, les ha augmentades i els tràmits són relativament ràpids. Qui patina estrepitosament és la Generalitat amb el seu famós TEDI de què parlaré un altre dia.
Carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall publicat a La Vanguardia el dissabte, 1 de setembre de 2007 a la secció d'opinió (podeu començar pel final):

El laberinto del fauno burocrático.
Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo.
Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!).
Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal.
Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad.
Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable).
Julio del 2006. Acaban las obras.
Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas.
30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. “Le tomamos la documentación y ya contestaremos”. Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado.
Documentos necesarios (númerode páginas, entre paréntesis):
1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante.
2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10).
3. Licencia de obras (1).
4. Tasas municipales (2,3).
5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1).
6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005.
7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005.
8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005.
9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006.
10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006.
11. Presupuesto final de la obra por la empresa.
12. Facturas del arquitecto.
13. Documento de adaptación de la licencia previa (2).
14. Resumen del coste de la obra.
15. Proyecto de obra.
16. Estudio básico de seguridad y salud.
Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros.
Duración total: dos años y medio.
PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca.

l'estètica del desordre

Davant de casa meva puc veure el terrat d'un edifici ple d'antenes instal·lades de manera progressiva i caòtica tot conferint-li una estètica molt consolidada a moltes ciutats. Una herència dels vuitanta que només podrà arrabassar l'arribada massiva de la fibra òptica, tot i que la televisió tal com la coneixem sempre existirà, amb uns continguts o uns altres. Jo, ja m'he acostumat aquest ferrall i intento gaudir de la seva particular estètica que no va poder véncer una normativa redactada per l'Ajutament fa anys.
Els matins de núvols i sol i els llostrejars amb antenes són la manera que tenim els habitants de les ciutats de buscar la bellesa en mig de tanta lletjor.