Fantasia multicolor

L'altre dia vaig rebre la visita d'una tècnica del departament de l'Ajuntament de Paisatge Urbà per donar-me les indicacions per poder restaurar les façanes del meu edifici (no el que apareix a la fotografia). Van ser indicacions amb molt sentit comú: respectar la pedra de la façana recuperant-la i no afegir-li una capa de pintura, unificar el color dels tancaments de les finestres, etc. Personalment i, perquè m'agrada, ja fa temps que em fixo en l'estructura dels edificis (sobre tot les terrasses, m'encanten), però després de la conversa vaig observar que la nostra ciutat és particularment grisa, en el bon sentit de la paraula perquè la pedra amb el temps es torna grisa a les ciutats. En els últims anys, l'obra vista ha anant introduïnt el marró a gairebé totes les ciutats. La seva funcionalitat és indiscutible però esdevé un xic aburrida. El nostre barri i districte encara conserva petits edificis i construccions que deixaven marge a la imaginació dels constructors i propietaris. Avui deixo testimoni d'un petit edifici al carrer de La Vinya, un carrer sense arbres, però amb un punt de fantasia desapercebuda.

Els reis arriben al Guinardó

Aquesta entrada d'any els reis d'Orient ens han portat una magnífica àrea verda i blava. M'agraden les àrees verdes, les de veritat, però he de reconèixer que 1€ a la setmana per poder deixar el cotxe al carrer ho trobo més que raonable, saludable. En un barri tan residencial la rotació de vehicles és imprescindible. He arribat a veure cotxes més de tres mesos aparcats al mateix lloc i això no es pot permetre. Les meves reserves es deuen a la implantació també de zona blava en tota una àrea on encara estem pendents tants anys de poder gaudir de la L9 a la plaça Maragall (més encara, poder gaudir de la mateixa plaça) i de veure carrers molt malmesos.
Jo no tinc cotxe (sí, és possible) i després de viure molts anys al Carmel he de reconèixer que aquesta zona de la ciutat està molt ben comunicada per bus, metro i bici. L'espai públic és de tots i gestionar-ho sempre resulta polèmic. Crec que el més important és poder aplicar normes que siguin flexibles i sempre estiguin en consonància amb la realitat de la zona.
Com deia, aquesta aplicació de la zona verda i blava és positiva, el regust amarg que em queda és veure que, en molts carrers degradats durant anys, l'única actuació prevista ha estat aquesta aplicació. Me'n vaig a agafar la bici.

Foto: Àrea verda i blava inaugurada furtivament per un veí

Encarant el 2009

El meu propòsit per aquest dos mil nou és intentar millorar aquest bloc amb l'aparició de persones que tinguin coses interessants a dir. La meva petita aportació com a veí (una mica egoista) és acabar de restaurar l'edifici on visc. Una millora visual per als altres veïns ja que la façana posterior ara es podrà veure des de la nova plaça del Mercat del Guinardó. I l'aportació real, molt modesta això sí, serà explicar els tràmits i gestions que cal fer per no morir en l'intent de reforma de la teva finca i com portar-ho a terme com a president d'escala. Una tasca antropològica apassionant.
Feliç 2009!

Tornen els 80

Els que vam créixer al barri del Carmel i vam conèixer el famós "parque de la libertad" ens havia quedat una mica oblidat el tema dels descampats. Aquella època, prèvia a la remodelació de tota la Rambla del Carmel i el túnel de la Rovira. Temps encara de jugar al carrer i explorar indrets amagats i en construcció.
El barri del Guinardó s'està apuntant a la moda revival dels anys vuitanta tot lluint uns descampats fantàstics que començo a proposar com a ruta turística. Amb l'esperit cicatritzant d'espera permanent que tenim els veïns del barri, val la pena tombar la truita i començar a gaudir de la bellesa de la lletjor i l'abandonament descarat de tants i tants carrers que comencen a mutar misteriosament de color amb unes línies verdes i blaves a l'asfalt.

Carrer Renaixença entre Villar i Escornalbou

Records volants a la Ronda del Guinardó

Passejava pel barri fins a la Ronda del Guinardó a tocar del Martinenc. Vaig trobar una fotografia entre la brolla que hi havia al costat de la vorera. Estava tan ben posada que, en un primer moment, vaig pensar que l'atzar de vegades pot ser massa atzarós. Una imatge que mostra dues persones (no sabem si són veïns del barri) esperant que passi algú. També vaig especular, per la seva edat, que estaven veient les obres de la parada de la línia 9 del Guinardó que potser mai no veuran acabada.
Potser va ser el vent, potser una broma però, per una vegada, una fotografia mereixia ser fotografiada.

Tot esperant el Sr. Llorente

Habitualment és un plaer sortir a passejar un dissabte. Anar al mercat, fer una volteta pel barri i esperar que el Sr. Teodor Llorente pugui tornar a lluir el seu nom amb un carrer que es podria dir el carrer futura obertura.
Tot arribarà i amb la màgia de les obres potser no recordarem com estaven els carrers. Mentrestant deixo testimoni d'uns indrets que no aconsegueixen despertar.

Crònica d'un president d'escala. Capítol I.

Enceto el primer capítol d'una història amb final indeterminat que va començar el 2004. Dos anys abans vaig comprar un pis amb la meva dona en una finca d'uns cincuanta anys d'antiguitat a prop del Passatge Garcini que calia posar-la al dia. Tan al dia que no tenia ni comunitat de veïns constituïda. Vam començar a fer els tràmits, vaig iniciar-me "políticament" com a president fent tota la paperassa que soposa canviar de nom els rebuts, actualitzar l'assegurança i demanar pressupostos per arreglar l'edifici. En principi, no hi ha havia cap problema, ens vam posar d'acord, la finca és petita, som cinc veïns i fins aquí tot era ben normal. Personalment invertir el meu temps en fer gestions no em suposava cap mal de cap perquè m'agrada viure tranquil i cada gestió feta era un pas endavant. Però un dia van aparèixer uns problemes en una vivenda que ens van fer replantejar el projecte i apostar per una reforma més en profunditat. I aquí va començar el calvari. Per a un altre capítol deixaré les relacions veinals. M'agradaria reproduir una carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall on destaca els DOS ANYS I MIG (no m'agrada escriure en majúscules però s'ho val) que va trigar en poder fer unes obres amb la burocràcia actual. Val a dir, com a actualització, que l'Ajuntament ha canviat el model de subvencions i, en principi, les ha augmentades i els tràmits són relativament ràpids. Qui patina estrepitosament és la Generalitat amb el seu famós TEDI de què parlaré un altre dia.
Carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall publicat a La Vanguardia el dissabte, 1 de setembre de 2007 a la secció d'opinió (podeu començar pel final):

El laberinto del fauno burocrático.
Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo.
Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!).
Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal.
Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad.
Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable).
Julio del 2006. Acaban las obras.
Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas.
30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. “Le tomamos la documentación y ya contestaremos”. Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado.
Documentos necesarios (númerode páginas, entre paréntesis):
1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante.
2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10).
3. Licencia de obras (1).
4. Tasas municipales (2,3).
5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1).
6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005.
7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005.
8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005.
9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006.
10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006.
11. Presupuesto final de la obra por la empresa.
12. Facturas del arquitecto.
13. Documento de adaptación de la licencia previa (2).
14. Resumen del coste de la obra.
15. Proyecto de obra.
16. Estudio básico de seguridad y salud.
Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros.
Duración total: dos años y medio.
PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca.