l'estètica del desordre

Davant de casa meva puc veure el terrat d'un edifici ple d'antenes instal·lades de manera progressiva i caòtica tot conferint-li una estètica molt consolidada a moltes ciutats. Una herència dels vuitanta que només podrà arrabassar l'arribada massiva de la fibra òptica, tot i que la televisió tal com la coneixem sempre existirà, amb uns continguts o uns altres. Jo, ja m'he acostumat aquest ferrall i intento gaudir de la seva particular estètica que no va poder véncer una normativa redactada per l'Ajutament fa anys.
Els matins de núvols i sol i els llostrejars amb antenes són la manera que tenim els habitants de les ciutats de buscar la bellesa en mig de tanta lletjor.

Les audiències públiques. M'agraden.

Sóc un fan de les audiències públiques. Crec que caldria enregistrar-les en vídeo com a fons documental. M'agrada que es facin en centres cívics perquè reforcen el seu nom. M'agrada veure la sala plena de veïns perquè veig que hi ha interés, tot i que m'agradaria que hi hagués molta més gent jove. M'agrada escoltar en veu dels tècnics i la regidora tots aquells matissos que no poden aparéixer per escrit. M'agrada veure i escoltar les intervencions dels veïns davant del micròfon (mesescucha??) i com perden força en no saber sintetitzar les exposicions. M'agrada escoltar la gent que sintetiza i que el públic present premia amb aplaudiments.
De vegades penso que seria interessant introduir la mecànica del programa televisiu "59 segons", regidora inclosa, tot i que hi ha qüestions que acabarien com a bucle sense fi.
La setmana passada hi vaig assistir al Centre Cívic Guinardó amb una afluència generosa de veïns. Es van exposar els projectes que es duran a terme com l'enderroc del viaducte elevat, la reforma integral del Mas Guinardó i el megaprojecte de la remodelació del Mercat del Guinardó. La regidora va explicar com una veïna concessionària d'una parada (de roba) ha aturat les obres en obrir un procès judicial. Vaig sentir un comentari molt afinat respecte el barri del Guinardó. Venia a dir que qualsevol mosca que passa volant és suficient per endarrerir una mica més tot el que amb tant esforç s'ha treballat des de les entitats. Desconec aquesta tasca, entenc que han estat presents en les negociacions. Jo, com a ciutadà, hi he participat com he pogut o sabut, interessant-m'hi i participant en el PAD o el PAM però contra expropiacions, concessions o edificabilitat ben poca cosa pot fer un ciutadà. L'Ajuntament és un ens canviant però amb projectes a llarg termini. Un veí pot defensar allò que existeix però quan el barri desapareix o esdevé un munt de carrers sense vida, aleshores, ja no hi ha vida, i si no hi ha vida, ben poca cosa queda per defensar. Espero que les audiències públiques es prenguin seriosament per part de l'Ajutament, però també pels mateixos veïns quan sàpiguen que se'ls escolta. L'ens municipal sovint és el dolent de la pel·lícula (molts cops ho és de veritat, no sempre) però reconeguem que el màxim esforç participatiu que arriba a fer molta gent és anar a la reunió de la seva escala. Unes reunions de veïns on tothom hi va però ningú hi vol ser.

Túnel de maniobres

El carrer de la Conca de Tremp és potser un dels carrers més lletjos que hi ha al Carmel, un altre dia en faré una llista que estic preparant. Tot i així, esdevé un dels carrers més importants per diversos motius: té una accés al Mercat, comunica el barri amb la part més alta, té anècdotes com ara quan una coneguda marca de motos feia proves de potència en el tram final del carrer... però el motiu més mediàtic va ser l'enfonsament fa uns quants anys del túnel de maniobres, bé, del que hi havia al damunt. Resulta que jo tenia una hipoteca l'entitat del Santander Central Hispano que no va arribar a caure del tot, crec recordar. Tot i perdre's la còpia de la meva hipoteca el deute ha sobreviscut. M'he adonat que en aquest país que es diu Espanya la banca té més força que el propi país. En cas de fallida, per llei, només podria recuperar 20.000€ de tot el que tingués estalviat però, en canvi, si tingués una hipoteca tot i la fallida, hauria de continuar pagant els diners que dec. És a dir, ja està bé que tornis el que t'han deixat però aquí entrem en l'empar legal i el pecat original que fa que la resta de les normes, lleis i la resta de disposicions facin que et sentis com un ninot. Només em podrien tornar 20.000€? En fi, reflexions bancàries per a un espai del barri que sempre ha estat fosc i ara, a costa de la desgràcia, té una llum que mai ha tingut.

Els autobusos de la línia 86 i 87

El meu condol per a les famílies de les víctimes. El fet ocurregut és una desgràcia, un accident. Des que van inaugurar les línies 86 i 87 s'ha demostrat que és possible véncer la llei de la gravetat i arribar fins a nivells impossibles. El 86 s'enfila pel carrer de la Conca de Tremp tot cofoi i el 87 fa eslàlom pel Coll al més pur estil aventurer. El 87 en concret va suposar per a la gran majoria d'habitants del Carmel una fugida més còmoda cap al centre de Barcelona per evitar haver de caminar un quart d'hora fins al metro d'Horta. També existia la possibilitat d'agafar el 19, que també baixa pel carrer Dante o pujar fins al "Delicias" i agafar el 28. Recordo que quan venia algun amic de Barcelona i el pujàvem al 87 per arribar fins a Gràcia al·lucinava amb la perícia dels conductors per agafar revolts, esquivar cotxes mal aparcats, cobrar el bitllet, cridar "pasen pa'dentro por favor" perquè la gent venia amb els carros del mercat del Carmel. En fi, la conseqüència de la carència de transport públic en una zona tan poblada. En tot cas, torno a insistir, l'accident del cap de setmana només el podem calificar com una desgràcia i ens pot fer reflexionar com les petites actituds individuals sí que afecten el grup (en referència als cotxes mal aparcats). El meu minut de silenci per a aquests veïns.

El bar Marcelo, un col·legi.

He vist amb satisfacció que l'Ajuntament ha adquirit el solar on hi havia el bar Marcelo, mític punt de trobada veïnal (sobre tot masculí). Es preveia contruir-hi places d'aparcament i, de fet, ja estaven totes reservades perquè ha estat sempre una mancança important al barri. Tinc amics que ja havíen donat la paga i senyal i ara hauran de continuar batallant per poder desar el vehicle. El que és clar és que després de veure durant uns anys la degradació d'aquest indret serà bonic que un col·legi gaudeixi d'un espai al bell mig del Carmel.

Educació

Un dels primers estadis de la política és la presidència d'una comunitat de propietaris. Un altre dia abordaré a fons aquest tema aprofitant el càrrec que ostento des de fa uns quants anys.
Com ben saben els polítics el llenguatge i l'aplicació del to i l'estil són esencials per transmetre òptimament el missatge. L'altre dia passejant pel carrer vaig trobar una nota en un portal redactada amb un estil, potser un xic pretèrit, però utilizant l'educació com a fil conductor. Hagués estat ben fàcil escriure "..que cierren la puñetera puerta de una vez...". Doncs aquest cop no.

Oda a l'obra vista

La construcció mitjançant l'obra vista és una garantia per a les façanes per la seva resistència a la intempèrie en no tenir arrebossat (m'agrada més la paraula castellana "revoque"). El que trobo és que quan s'assoleixen preus de fins a 500.000€ per a una vivenda hom espera que hi hagués algun esforç del constructor o l'arquitecte per oferir una estètica vinculada a la història de la ciutat o a l'entorn. Tot estrenant la nova càmera digital que he adquirit, vaig trobar interessant una sèrie d'edificis en progressió tot seguint el pendent del carrer i dels anys al carrer de l'Escornalbou. En concret el número 13 ofereix una bonica decoració on, fins i tot, no desentona el casquet de ceràmica per on passa el cable telefònic.