Records volants a la Ronda del Guinardó

Passejava pel barri fins a la Ronda del Guinardó a tocar del Martinenc. Vaig trobar una fotografia entre la brolla que hi havia al costat de la vorera. Estava tan ben posada que, en un primer moment, vaig pensar que l'atzar de vegades pot ser massa atzarós. Una imatge que mostra dues persones (no sabem si són veïns del barri) esperant que passi algú. També vaig especular, per la seva edat, que estaven veient les obres de la parada de la línia 9 del Guinardó que potser mai no veuran acabada.
Potser va ser el vent, potser una broma però, per una vegada, una fotografia mereixia ser fotografiada.

Tot esperant el Sr. Llorente

Habitualment és un plaer sortir a passejar un dissabte. Anar al mercat, fer una volteta pel barri i esperar que el Sr. Teodor Llorente pugui tornar a lluir el seu nom amb un carrer que es podria dir el carrer futura obertura.
Tot arribarà i amb la màgia de les obres potser no recordarem com estaven els carrers. Mentrestant deixo testimoni d'uns indrets que no aconsegueixen despertar.

Crònica d'un president d'escala. Capítol I.

Enceto el primer capítol d'una història amb final indeterminat que va començar el 2004. Dos anys abans vaig comprar un pis amb la meva dona en una finca d'uns cincuanta anys d'antiguitat a prop del Passatge Garcini que calia posar-la al dia. Tan al dia que no tenia ni comunitat de veïns constituïda. Vam començar a fer els tràmits, vaig iniciar-me "políticament" com a president fent tota la paperassa que soposa canviar de nom els rebuts, actualitzar l'assegurança i demanar pressupostos per arreglar l'edifici. En principi, no hi ha havia cap problema, ens vam posar d'acord, la finca és petita, som cinc veïns i fins aquí tot era ben normal. Personalment invertir el meu temps en fer gestions no em suposava cap mal de cap perquè m'agrada viure tranquil i cada gestió feta era un pas endavant. Però un dia van aparèixer uns problemes en una vivenda que ens van fer replantejar el projecte i apostar per una reforma més en profunditat. I aquí va començar el calvari. Per a un altre capítol deixaré les relacions veinals. M'agradaria reproduir una carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall on destaca els DOS ANYS I MIG (no m'agrada escriure en majúscules però s'ho val) que va trigar en poder fer unes obres amb la burocràcia actual. Val a dir, com a actualització, que l'Ajuntament ha canviat el model de subvencions i, en principi, les ha augmentades i els tràmits són relativament ràpids. Qui patina estrepitosament és la Generalitat amb el seu famós TEDI de què parlaré un altre dia.
Carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall publicat a La Vanguardia el dissabte, 1 de setembre de 2007 a la secció d'opinió (podeu començar pel final):

El laberinto del fauno burocrático.
Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo.
Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!).
Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal.
Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad.
Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable).
Julio del 2006. Acaban las obras.
Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas.
30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. “Le tomamos la documentación y ya contestaremos”. Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado.
Documentos necesarios (númerode páginas, entre paréntesis):
1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante.
2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10).
3. Licencia de obras (1).
4. Tasas municipales (2,3).
5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1).
6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005.
7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005.
8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005.
9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006.
10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006.
11. Presupuesto final de la obra por la empresa.
12. Facturas del arquitecto.
13. Documento de adaptación de la licencia previa (2).
14. Resumen del coste de la obra.
15. Proyecto de obra.
16. Estudio básico de seguridad y salud.
Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros.
Duración total: dos años y medio.
PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca.

l'estètica del desordre

Davant de casa meva puc veure el terrat d'un edifici ple d'antenes instal·lades de manera progressiva i caòtica tot conferint-li una estètica molt consolidada a moltes ciutats. Una herència dels vuitanta que només podrà arrabassar l'arribada massiva de la fibra òptica, tot i que la televisió tal com la coneixem sempre existirà, amb uns continguts o uns altres. Jo, ja m'he acostumat aquest ferrall i intento gaudir de la seva particular estètica que no va poder véncer una normativa redactada per l'Ajutament fa anys.
Els matins de núvols i sol i els llostrejars amb antenes són la manera que tenim els habitants de les ciutats de buscar la bellesa en mig de tanta lletjor.

Les audiències públiques. M'agraden.

Sóc un fan de les audiències públiques. Crec que caldria enregistrar-les en vídeo com a fons documental. M'agrada que es facin en centres cívics perquè reforcen el seu nom. M'agrada veure la sala plena de veïns perquè veig que hi ha interés, tot i que m'agradaria que hi hagués molta més gent jove. M'agrada escoltar en veu dels tècnics i la regidora tots aquells matissos que no poden aparéixer per escrit. M'agrada veure i escoltar les intervencions dels veïns davant del micròfon (mesescucha??) i com perden força en no saber sintetitzar les exposicions. M'agrada escoltar la gent que sintetiza i que el públic present premia amb aplaudiments.
De vegades penso que seria interessant introduir la mecànica del programa televisiu "59 segons", regidora inclosa, tot i que hi ha qüestions que acabarien com a bucle sense fi.
La setmana passada hi vaig assistir al Centre Cívic Guinardó amb una afluència generosa de veïns. Es van exposar els projectes que es duran a terme com l'enderroc del viaducte elevat, la reforma integral del Mas Guinardó i el megaprojecte de la remodelació del Mercat del Guinardó. La regidora va explicar com una veïna concessionària d'una parada (de roba) ha aturat les obres en obrir un procès judicial. Vaig sentir un comentari molt afinat respecte el barri del Guinardó. Venia a dir que qualsevol mosca que passa volant és suficient per endarrerir una mica més tot el que amb tant esforç s'ha treballat des de les entitats. Desconec aquesta tasca, entenc que han estat presents en les negociacions. Jo, com a ciutadà, hi he participat com he pogut o sabut, interessant-m'hi i participant en el PAD o el PAM però contra expropiacions, concessions o edificabilitat ben poca cosa pot fer un ciutadà. L'Ajuntament és un ens canviant però amb projectes a llarg termini. Un veí pot defensar allò que existeix però quan el barri desapareix o esdevé un munt de carrers sense vida, aleshores, ja no hi ha vida, i si no hi ha vida, ben poca cosa queda per defensar. Espero que les audiències públiques es prenguin seriosament per part de l'Ajutament, però també pels mateixos veïns quan sàpiguen que se'ls escolta. L'ens municipal sovint és el dolent de la pel·lícula (molts cops ho és de veritat, no sempre) però reconeguem que el màxim esforç participatiu que arriba a fer molta gent és anar a la reunió de la seva escala. Unes reunions de veïns on tothom hi va però ningú hi vol ser.

Túnel de maniobres

El carrer de la Conca de Tremp és potser un dels carrers més lletjos que hi ha al Carmel, un altre dia en faré una llista que estic preparant. Tot i així, esdevé un dels carrers més importants per diversos motius: té una accés al Mercat, comunica el barri amb la part més alta, té anècdotes com ara quan una coneguda marca de motos feia proves de potència en el tram final del carrer... però el motiu més mediàtic va ser l'enfonsament fa uns quants anys del túnel de maniobres, bé, del que hi havia al damunt. Resulta que jo tenia una hipoteca l'entitat del Santander Central Hispano que no va arribar a caure del tot, crec recordar. Tot i perdre's la còpia de la meva hipoteca el deute ha sobreviscut. M'he adonat que en aquest país que es diu Espanya la banca té més força que el propi país. En cas de fallida, per llei, només podria recuperar 20.000€ de tot el que tingués estalviat però, en canvi, si tingués una hipoteca tot i la fallida, hauria de continuar pagant els diners que dec. És a dir, ja està bé que tornis el que t'han deixat però aquí entrem en l'empar legal i el pecat original que fa que la resta de les normes, lleis i la resta de disposicions facin que et sentis com un ninot. Només em podrien tornar 20.000€? En fi, reflexions bancàries per a un espai del barri que sempre ha estat fosc i ara, a costa de la desgràcia, té una llum que mai ha tingut.

Els autobusos de la línia 86 i 87

El meu condol per a les famílies de les víctimes. El fet ocurregut és una desgràcia, un accident. Des que van inaugurar les línies 86 i 87 s'ha demostrat que és possible véncer la llei de la gravetat i arribar fins a nivells impossibles. El 86 s'enfila pel carrer de la Conca de Tremp tot cofoi i el 87 fa eslàlom pel Coll al més pur estil aventurer. El 87 en concret va suposar per a la gran majoria d'habitants del Carmel una fugida més còmoda cap al centre de Barcelona per evitar haver de caminar un quart d'hora fins al metro d'Horta. També existia la possibilitat d'agafar el 19, que també baixa pel carrer Dante o pujar fins al "Delicias" i agafar el 28. Recordo que quan venia algun amic de Barcelona i el pujàvem al 87 per arribar fins a Gràcia al·lucinava amb la perícia dels conductors per agafar revolts, esquivar cotxes mal aparcats, cobrar el bitllet, cridar "pasen pa'dentro por favor" perquè la gent venia amb els carros del mercat del Carmel. En fi, la conseqüència de la carència de transport públic en una zona tan poblada. En tot cas, torno a insistir, l'accident del cap de setmana només el podem calificar com una desgràcia i ens pot fer reflexionar com les petites actituds individuals sí que afecten el grup (en referència als cotxes mal aparcats). El meu minut de silenci per a aquests veïns.