Barcelona des del Guinardó

Prendre distància és una bona estràtegia per a moltes coses. Reflexionar, deixar que es refredi una conversa que agafa temperatures no desitjades... De tant en tant pujo al Turó de la Rovira a respirar, a prendre algunes fotos i deixar que se m'escampi una mica la boira cerebral. Mentre acaben les obres del batalló de guerra civil me les empesco per trobar un bon racó on poder tenir una bona perspectiva de la ciutat.

Divendres passat vaig arribar a la tarda i vaig deixar que es fes de nit tot fent unes fotos. La ciutat se'm desplega als meus peus i no puc tallar el romanç que mantinc amb la meva ciutat. Aquesta relació una mica semblant a la que tens amb una mare o una germana que et permet la llibertat de repartir amor i reprimendes al mateix temps. No ens enganyem, Barcelona encara li queda molt camí per davant, potser li falten coses que no estan lligades a la pròpia ciutat sino al projecte de país o Estat. Parlem, per exemple, de la conciliació familar o tenir uns horaris o hàbits de feina més europeus que farien canviar l'ús de la ciutat. Un ús intensiu de la ciutat, un ús amb consciència de barri, de plaça de poble. De saber que aquesta plaça o aquest parc és una mica teu. Barcelona és una ciutat que fa patxoca ensenyar-la als visitants però el que a m'omple d'orgull quan ve algú a vistar-la és quan pots ensenyar els equipaments que tens al voltant de casa teva. Totes aquestes comoditats a prop teu que no fan visita turística però són les que donen sentit a viure a la ciutat. Desafortunadament encara queda molt per fer. L'exemple més clar l'he vist vivint tants anys al Carmel. Sí, ara s'han fet moltes coses però és que han hagut de passar molts anys i dues generacions (es diu ràpid) perquè el barri pugui jugar a primera divisió (si es que ho arriba a fer). El Guinardó, un barri, on s'ha permès que entri en letargia. Afortunadament els últims anys han permès que molts equipaments i infraestructures puguin posar al taulell de joc les possibilitats de donar vida a uns barris que no es que no la tinguin però que el seu perfil muntanyós i seccionat han fet que tinguin un punt d'impersonalitat que potser sempre ens ha fet tenir el referent del barri d'Horta al districte. No parlo ja del barri de la Clota, Montbau (un reducte increïble) o Sant Genís dels Agudells. Aquesta és la Barcelona que jo vull. La mateixa velocitat per projectes d'alt valor tecnològic, alt valor turístic, etc també la vull per projectes d'alt valor quotidià, el valor invisible de sentir que el teu barri també és la Barcelona del futur perquè, que no és sinò la gent que hi vivim?

Torre Garcini 2011

La primera entrada de l'any la dedico a un espai molt preuat pels xiprerencs i garcinencs. L'Adela Alòs-Moner em comenta les dificultats que sembla ha tingut amb l'Ajutament per poder mantenir una negociació entre iguals. M'agradaria poder publicar una entrevista o, almenys, poder escriure unes línies en aquest humil blog que ens puguin aclarir una mica quin pot ser el futur més cert d'aquest espai.

Metro al Carmel al segle XXI

Per fi s'ha inaugurat el tram de la línia 5 del metro entre Horta i la Vall d'Hebron. Això sí, l'estació més emblemàtica és la parada "El Carmel". He recuperat algunes fotos de fa més de cinc anys que recorden com estava el carrer Llobregós i també la manifestació que va portar els veïns del Carmel fins a la plaça Sant Jaume, això sí, aleshores encara agafant el metro des d'Horta.


Parlaré breument dels polítics i dels veïns. De les coses bones i de les que no em van agradar. Em va agradar com es van recolzar els veïns en un cop massa dur per a molta gent gran. Des de fora semblava poca cosa però molts no sabien si podrien tornar a casa seva. Viure amb incertesa és de les pitjors coses. En el meu cas els meus pares van venir a casa meva, al Guinardó. Cap administració va tenir resposta per allotjar els veïns en un primer moment.

La gestió amb els hotels, finalment, es va fer correctament, potser massa, perquè alguns veïns, per no dir molts, es queixaven de la seva situació a l'hotel i després n'abusaven allargant l'estància potser enlluernats pel síndrome "bufet lliure" en una generació de postguerra massa traumatitzada pel menjar. Els meus pares, finalment van anar a un pis de lloguer a Horta. Tot i que l'administració va pagar la manuntenció la gestió va haver de ser feta pels mateixos veïns.
Si t'arribaves al Boca Nord en una de les sessions informatives eren realment curioses. Per una banda polítics i tècnics amunt i avall i per altra banda veïns descoordinats (desorientats), molts d'ells incapaços de fer pinya ni tan sols en el seu propi edifici (què difícil és convocar una reunió de veïns en el dia a dia). En aquell moment vaig veure com es perdia la força que pot significar estar unit. Potser l'associació de veïns del Carmel va ser el millor exemple del que es pot aconseguir amb un mínim de sentit comú (atenció a aquest últim mot), tot i que van ser el blanc fàcil de tothom perquè evidentment no disposaven d'un equip professional de comunicació externa com qualsevol administració.

Moltes de les millores que s'estan fent al barri van ser gràcies a la negocació per a tothom i no amb un prisma particularista. Alguns veïns van optar per contractar un advocat propi. Per cert que no tots són dolents com es comentava perquè en conec un que està portant algun cas. Personalment crec que les administracions van ser generoses amb les indemnitzacions i no van burxar massa en la residència (empadronats realment) dels veïns que hi vivian realment a les llars desallotjades.
Repartir diners podríem dir que és fàcil però gestionar casos com aquests és una altra qüestió. Vaig veure molts funcionaris del districte o l'Ajuntament treballar de valent però encara estavem en l'era de la Barcelona d'aparador i va ser una mica penòs veure com el propi Ajuntament no tenia ni tan sols una petita bossa de pisos o apartaments disponibles. Va ser molt trist no saber comunicar res perquè ningú no tenia una informació de primera mà. El gran monstre GISA és intocable. Només va dimitir una persona del quadre directiu però cap polític va donar la cara tot i el -aleshores- recent canvi de govern. I sí, es van prendre mesures que han afectat, entenem que positivament la construcció de la línia 9 però multiplicant el seu cost i allargant el termini d'execució gairebé una dècada. Com a mostra els pous d'extracció de la Plaça Maragall o la Ronda del Guinardó a tocar del nou Hospital de Sant Pau. En tot cas, sóc feliç que els meus pares ara em puguin venir a visitar tot agafant un metro modern i funcional en un barri que ha estat literalment abandonat durant tants i tants anys. I que consti que els que hem viscut al carrer Llobregós encara hem estat afortunats. Encara queda molt per fer amb el transport públic al barri. Tenim encara la joia d'agafar la línia més llarga (crec) més irregular i imputual de Barcelona, la 19, on esperar-se 20 minuts és un fet. O agafar el 87 en cap de setmana que tot i que és molt puntual té una freqüència molt escanyolida.
El Carmel està cada cop millor però encara és molt Carmel.

comença el 2010 al Guinardó. I a tot arreu, és clar.

Feliç 2010 al Guinardó

L’any passat vaig fer el propòsit d’enriquir aquest bloc i finalment l’he tingut una mica adormit. El motiu, per sort, ha estat haver tingut molta feina els últims mesos de l’any.

Enceto doncs aquest 2010 amb unes fotos preses des del meu terrat al carrer Xiprer aquest primer dia del 2010.

Mirant a mar, la Torre Agbar de fons. Mirant a muntanya, un mercat i un descampat. A casa meva, on hi visc, he de mirar enrere per veure alguna cosa que marxa endavant. Creuem els dits doncs.

Una volteta per la Rovira

Fa unes setmanes vaig pujar al turó de la Rovira, reducte encara per als veïns de tota la vida.
És un trajecte agradable pujar per Conca de Tremp desafiant la llei de la gravetat, passar per l'institut Ferran Tallada, començar a veure pins, veure els veïns del carrer Lavèrnia asseguts al carrer i finalment arribar al cim del turó i gaudir d'unes vistes fantàstiques. Quan aquest lloc estigui arreglat serà fantàstic però ben és cert que ara té un puntet que fa que sempre tornis i sàpigues que, tot i que ja no és un indret tan desconegut, encara és un reducte per als aborígens de la zona. Crec que m'estic repetint però no m'importa.

Y escondido tras las cañas duerme mi primer amor..

La canya és símptoma d'aigua, de riera, de rierol. Alguna gent del Carmel vam tenir la sort que els nostres pares fessin l'esforç de fer-nos anar al col·legi Sagrada Família del carrer d’en Peris Mencheta. Sempre se’ns plantejava el dilema de baixar pel carrer d’en Marqués de Foronda o per “la riera” que era l’inici del carrer Llobregós que comença al Passeig Maragall. El panorama entre aquests dos carrers gairebé paral·lels era completament diferent, i encara ho continua sent. Marquès de Foronda, residencial, amb castanyers i torretes que encara sobreviuen. Llobregós, territori encara per definir amb grafitis, canyes i horts.

Bé doncs, La Clota potser és l’últim reducte on encara s’ensuma un aire preolímpic. La canya mediterrània, al final del carrer del Pantà de Tremp amb l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer pren el protagonisme d’un àrea impersonal, estranya però amb màgia on els Salesians es confonen amb les pràctiques d’autoescola i encara s’entreveu el projecte fracassat d’haver construït un àrea comercial.

La canya mediterrània es va haver de recuperar gairebé com una planta exòtica a prop de l’auditori del Fòrum, a tocar de mar, aprofitant el seu poder de creixement i resistència. Una mica com la gent del Carmel, que tot caminant cap a la residència de la Vall d’Hebron, pot veure ara a cel descobert el que tenia sota els peus fa uns anys.

Grans obres, petits detalls

Avui elPeriódico dedica un especial sobre Horta-Guinardó.

La gran obra sempre fa patxoca. És ben cert que és el que tothom espera i és la part més espectacular de les ciutats. Com a bon portaveu socialista elPeriódico es fa ressò de les obres més significatives que s'estan duent a terme. En el cas del viaducte, promès ja en eleccions passades, crec que podem "perdonar" el retard amb la minuciositat que s’està portant fins ara en un punt tan crític. Respecte al parc de les Aigües, realment serà una gran manera d’atraure és veïns a un lloc molt conegut i poc passejat. Potser l’enderroc ajudarà a veure més enllà de 10 metres. Respecte al Mercat ja se m’escapa el riure. És cert que hi ha hagut un procés judicial pel mig però crec que la propera notícia hauria de ser què és el que s’està fent i no que és el que es farà.
Però el més important per al Guinardó ha de ser un pla a llarg termini, sigui quin sigui el grup que gestioni el districte. Un pla que tingui cura de tots el carrers, dels pals d’electricitat de la postguerra, un pla integral que faci que cada veí estimi el seu carrer i no hagi de posposar la mirada fins al punt central del barri o el servei que tingui més a prop. Una veritable actuació que facin ganes de donar la volteta pel barri quan tires les escombraries al vespre perquè fa patxoca el que el veus al voltant. I tot això en ambdues direccions. La gestió municipal de millora i una cura intensiva per part dels veïns. Són aquests detalls que moltes vegades deixem que els verbalitzin els nostres iaios tot escoltant-los pensant que repapiegen quan són moltes vegades el millor termòmetre de l’estat dels barris.