La remodelació del carrer Llobregós.

Fa temps en Ricard Cosialls, prestigiós periodista barcelonès, i un servidor vam fer un reportatge per a Barcelona TV a Horta-Guinardó Televisió. Una època on encara es muntàvem els vídeos sense ordinador amb mans d'orfebre a Torre Jussana, un veritable oasi a la ciutat... i també per als tèrmits que van obligar a tancar aquest magnífic espai. Dels molts reportatges interessants que es van fer, tinc el plaer de recuperar un vídeo que es va fer a final dels anys noranta on la Custodia Moreno, exregidora d'urbanisme del districte, explica les dificultats i vicissituds que es van produir per remodelar el carrer LLobregós des de la Rambla del Carmel fins al carrer Fastenrath. Vam gravar durant un any l'evolució de les obres fins a la seva finalització. Encara resta per arreglar la part més alta del carrer coronada ara per un magnífic forat on algun dia arribarà la línia 5 del metro.

El Bar Marcelo i "el priorato seco".

El Bar Marcelo. Tota una institució al carrer Llobregós. Després de l'incident del metro del Carmel va obligar el propietari, "el Jose María", a tenir-lo tancat un any, i no va tenir esma per reprendre l'activitat en poder jubilar-se i tornar cap al seu poble al sud d'Espanya. Recordo que més que un bar era un bar-bodega. Ma mare m’enviava a comprar una ampolla de gasosa, de vidre i marca Konga, i també una ampolla de vi “priorato seco” que és el que posava als cartellets dels tonells que hi havia a la part del fons de la bodega. L’ampolla per al vi la portava jo de casa, perquè ja en aquella època reciclàvem com a bons ciutadans. Durant un temps hi va haver a la bodega un futbolí dels bons, dels que hi has de tirar un sipi per lubricar les barres dels jugadors. Com que no hi arribava, perquè era molt petit, posava una caixa d’ampolles de coca-cola de cap per avall i m’hi pujava a sobre.
La gràcia d’aquest bar era que aplicava el que hauria ser l’ISO 9000 dels bars de barri, és a dir, et demanaves una cervesa i et posaven una tapa. Però les tapes eren de cuina de dona, com déu mana, peix fregit, patates, carn cuinada en diverses modalitats, etc. També s’hi jugava molt al dominó. El meu pare, que és un expert en la matèria, hi jugava sovint i sembla ser que amb bons resultats, tot i que no ho portava registrat. Amb l’aparició del canal plus, “el Marcelo” va començar a oferir sessions de futbol per a major glòria dels merengues del barri. Sí, el Carmel, manté una quota merengona força alta. Com que el seu televisor donava de paret cap a casa meva, cada diumenge quan anava al bany, podia seguir l’evolució del partit, sobre tot si marcava Hugo Sánchez. Per cert, unes parets amb el fantàstic quadre amb rellotge del Bernabeu.
De tertúlies literàries no se’n coneixen gaires però no calien. Aquest és un barri que sempre ha discutit per coses més elevades que els llibres. És l’inconvenient d’haver tingut penjada la televisió tan alta, on no hi arribava ni tan sols el greix.
Però el que trobo més trist és veure com, gairebé immediatament després d’haver penjat el cartell d’enderroc, l’establiment ha estat ocupat pels anomenats “okupes internacionals”. Aquesta és la pitjor modalitat d’ocupació que existeix. Els detalls no els explico. És la immundícia total. Fins i tot van treure un cadàver de dins el passat setembre. Clar que això no em dóna permís per especular. En tot cas, un trist final per a un lloc que ha donat tanta vida durant tants anys.
Descansi en pau. Un priorato seco a tu salud.