Nova temporada per al barri

Espero que el nou equip municipal pugui connectar amb les necessitats reals del barri (i tot el districte) i es puguin acabar tots els equipaments sense més enderrariments. Les obres del nou espai del mercat sembla que van a bon ritme però encara quedan almenys dos anys per veure alguna cosa amb cara i ulls. També queda pendent veure si la Generalitat troba unes engrunes pressupostàries del ultramegaprojecte de la línia 9 del metro i, almenys, urbanitzen la plaça Maragall que corre el risc d'imitar al que li va passar a la plaça Pastrana del Carmel que va estar 10 anys oberta en canal amb una trista urbanització final per cubrir l'expedient.

També espero que s'obri una mica de llum amb la Torre Garcini. No vaig guardar (una llàstima) una paperet que van deixar a la meva bústia. Una publicitat de l'equip de CiU a Horta-Guinardó on deien "recuperarem Torre Garcini...". Clar, era publicitat i no deien, "provarem de recuperar". Eufemismes polítics apart, espero ben poques coses realment. Sí que m'agradari poder trobar més zones verdes o ajardinades i que els carrers estiguin ben arranjats i cuidats. Aquestes accions aparentment "de baixa intensitat" són les que fan que s'estimuli el benestar al barri i que es tradueixi en més gent gaudint del carrer, més gent obrint negocis al barri, més gent feliç al lloc on viu i vol viure.

I per acabar la meva carta als reis al mes de setembre també demano amb la mateixa intensitat que ens impliquem tots els veïns en la vida del barri però encara molt més important, que l'administració (ho posaré en minúscula) ens doni eines efectives per implicar-nos-hi. Un exemple és la pàgina web tan patètica que té el districte on es gairebé impossible trobar algun lloc per informar-te realment del que passa i oferir la teva ajuda. Com a exemple, fa temps que m'hi vaig apuntar per participar en el consell de barri i no vaig rebre ni una resposta automàtica d'aquestes que es poden programar.

Darrerament ja no penso ni en un sistema municipalment democràtic sino simplement, ja que l'Ajuntament funciona tan bé com a empresa, doncs senzillament això, que em tractin com a bon client que sóc. Vull rebre els meus serveis a canvi del que paguem. Però això ja dona per a una altra reflexió més el·laborada. Un altre dia serà.

Barcelona des del Guinardó

Prendre distància és una bona estràtegia per a moltes coses. Reflexionar, deixar que es refredi una conversa que agafa temperatures no desitjades... De tant en tant pujo al Turó de la Rovira a respirar, a prendre algunes fotos i deixar que se m'escampi una mica la boira cerebral. Mentre acaben les obres del batalló de guerra civil me les empesco per trobar un bon racó on poder tenir una bona perspectiva de la ciutat.

Divendres passat vaig arribar a la tarda i vaig deixar que es fes de nit tot fent unes fotos. La ciutat se'm desplega als meus peus i no puc tallar el romanç que mantinc amb la meva ciutat. Aquesta relació una mica semblant a la que tens amb una mare o una germana que et permet la llibertat de repartir amor i reprimendes al mateix temps. No ens enganyem, Barcelona encara li queda molt camí per davant, potser li falten coses que no estan lligades a la pròpia ciutat sino al projecte de país o Estat. Parlem, per exemple, de la conciliació familar o tenir uns horaris o hàbits de feina més europeus que farien canviar l'ús de la ciutat. Un ús intensiu de la ciutat, un ús amb consciència de barri, de plaça de poble. De saber que aquesta plaça o aquest parc és una mica teu. Barcelona és una ciutat que fa patxoca ensenyar-la als visitants però el que a m'omple d'orgull quan ve algú a vistar-la és quan pots ensenyar els equipaments que tens al voltant de casa teva. Totes aquestes comoditats a prop teu que no fan visita turística però són les que donen sentit a viure a la ciutat. Desafortunadament encara queda molt per fer. L'exemple més clar l'he vist vivint tants anys al Carmel. Sí, ara s'han fet moltes coses però és que han hagut de passar molts anys i dues generacions (es diu ràpid) perquè el barri pugui jugar a primera divisió (si es que ho arriba a fer). El Guinardó, un barri, on s'ha permès que entri en letargia. Afortunadament els últims anys han permès que molts equipaments i infraestructures puguin posar al taulell de joc les possibilitats de donar vida a uns barris que no es que no la tinguin però que el seu perfil muntanyós i seccionat han fet que tinguin un punt d'impersonalitat que potser sempre ens ha fet tenir el referent del barri d'Horta al districte. No parlo ja del barri de la Clota, Montbau (un reducte increïble) o Sant Genís dels Agudells. Aquesta és la Barcelona que jo vull. La mateixa velocitat per projectes d'alt valor tecnològic, alt valor turístic, etc també la vull per projectes d'alt valor quotidià, el valor invisible de sentir que el teu barri també és la Barcelona del futur perquè, que no és sinò la gent que hi vivim?

Torre Garcini 2011

La primera entrada de l'any la dedico a un espai molt preuat pels xiprerencs i garcinencs. L'Adela Alòs-Moner em comenta les dificultats que sembla ha tingut amb l'Ajutament per poder mantenir una negociació entre iguals. M'agradaria poder publicar una entrevista o, almenys, poder escriure unes línies en aquest humil blog que ens puguin aclarir una mica quin pot ser el futur més cert d'aquest espai.