l'estètica del desordre

Davant de casa meva puc veure el terrat d'un edifici ple d'antenes instal·lades de manera progressiva i caòtica tot conferint-li una estètica molt consolidada a moltes ciutats. Una herència dels vuitanta que només podrà arrabassar l'arribada massiva de la fibra òptica, tot i que la televisió tal com la coneixem sempre existirà, amb uns continguts o uns altres. Jo, ja m'he acostumat aquest ferrall i intento gaudir de la seva particular estètica que no va poder véncer una normativa redactada per l'Ajutament fa anys.
Els matins de núvols i sol i els llostrejars amb antenes són la manera que tenim els habitants de les ciutats de buscar la bellesa en mig de tanta lletjor.

Les audiències públiques. M'agraden.

Sóc un fan de les audiències públiques. Crec que caldria enregistrar-les en vídeo com a fons documental. M'agrada que es facin en centres cívics perquè reforcen el seu nom. M'agrada veure la sala plena de veïns perquè veig que hi ha interés, tot i que m'agradaria que hi hagués molta més gent jove. M'agrada escoltar en veu dels tècnics i la regidora tots aquells matissos que no poden aparéixer per escrit. M'agrada veure i escoltar les intervencions dels veïns davant del micròfon (mesescucha??) i com perden força en no saber sintetitzar les exposicions. M'agrada escoltar la gent que sintetiza i que el públic present premia amb aplaudiments.
De vegades penso que seria interessant introduir la mecànica del programa televisiu "59 segons", regidora inclosa, tot i que hi ha qüestions que acabarien com a bucle sense fi.
La setmana passada hi vaig assistir al Centre Cívic Guinardó amb una afluència generosa de veïns. Es van exposar els projectes que es duran a terme com l'enderroc del viaducte elevat, la reforma integral del Mas Guinardó i el megaprojecte de la remodelació del Mercat del Guinardó. La regidora va explicar com una veïna concessionària d'una parada (de roba) ha aturat les obres en obrir un procès judicial. Vaig sentir un comentari molt afinat respecte el barri del Guinardó. Venia a dir que qualsevol mosca que passa volant és suficient per endarrerir una mica més tot el que amb tant esforç s'ha treballat des de les entitats. Desconec aquesta tasca, entenc que han estat presents en les negociacions. Jo, com a ciutadà, hi he participat com he pogut o sabut, interessant-m'hi i participant en el PAD o el PAM però contra expropiacions, concessions o edificabilitat ben poca cosa pot fer un ciutadà. L'Ajuntament és un ens canviant però amb projectes a llarg termini. Un veí pot defensar allò que existeix però quan el barri desapareix o esdevé un munt de carrers sense vida, aleshores, ja no hi ha vida, i si no hi ha vida, ben poca cosa queda per defensar. Espero que les audiències públiques es prenguin seriosament per part de l'Ajutament, però també pels mateixos veïns quan sàpiguen que se'ls escolta. L'ens municipal sovint és el dolent de la pel·lícula (molts cops ho és de veritat, no sempre) però reconeguem que el màxim esforç participatiu que arriba a fer molta gent és anar a la reunió de la seva escala. Unes reunions de veïns on tothom hi va però ningú hi vol ser.

Túnel de maniobres

El carrer de la Conca de Tremp és potser un dels carrers més lletjos que hi ha al Carmel, un altre dia en faré una llista que estic preparant. Tot i així, esdevé un dels carrers més importants per diversos motius: té una accés al Mercat, comunica el barri amb la part més alta, té anècdotes com ara quan una coneguda marca de motos feia proves de potència en el tram final del carrer... però el motiu més mediàtic va ser l'enfonsament fa uns quants anys del túnel de maniobres, bé, del que hi havia al damunt. Resulta que jo tenia una hipoteca l'entitat del Santander Central Hispano que no va arribar a caure del tot, crec recordar. Tot i perdre's la còpia de la meva hipoteca el deute ha sobreviscut. M'he adonat que en aquest país que es diu Espanya la banca té més força que el propi país. En cas de fallida, per llei, només podria recuperar 20.000€ de tot el que tingués estalviat però, en canvi, si tingués una hipoteca tot i la fallida, hauria de continuar pagant els diners que dec. És a dir, ja està bé que tornis el que t'han deixat però aquí entrem en l'empar legal i el pecat original que fa que la resta de les normes, lleis i la resta de disposicions facin que et sentis com un ninot. Només em podrien tornar 20.000€? En fi, reflexions bancàries per a un espai del barri que sempre ha estat fosc i ara, a costa de la desgràcia, té una llum que mai ha tingut.