La canya és símptoma d'aigua, de riera, de rierol. Alguna gent del Carmel vam tenir la sort que els nostres pares fessin l'esforç de fer-nos anar al col·legi Sagrada Família del carrer d’en Peris Mencheta. Sempre se’ns plantejava el dilema de baixar pel carrer d’en Marqués de Foronda o per “la riera” que era l’inici del carrer Llobregós que comença al Passeig Maragall. El panorama entre aquests dos carrers gairebé paral·lels era completament diferent, i encara ho continua sent. Marquès de Foronda, residencial, amb castanyers i torretes que encara sobreviuen. Llobregós, territori encara per definir amb grafitis, canyes i horts.
Bé doncs, La Clota potser és l’últim reducte on encara s’ensuma un aire preolímpic. La canya mediterrània, al final del carrer del Pantà de Tremp amb l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer pren el protagonisme d’un àrea impersonal, estranya però amb màgia on els Salesians es confonen amb les pràctiques d’autoescola i encara s’entreveu el projecte fracassat d’haver construït un àrea comercial.
La canya mediterrània es va haver de recuperar gairebé com una planta exòtica a prop de l’auditori del Fòrum, a tocar de mar, aprofitant el seu poder de creixement i resistència. Una mica com la gent del Carmel, que tot caminant cap a la residència de la Vall d’Hebron, pot veure ara a cel descobert el que tenia sota els peus fa uns anys.
Fa unes setmanes vaig pujar al turó de la Rovira, reducte encara per als veïns de tota la vida.
