Tornen els 80

Els que vam créixer al barri del Carmel i vam conèixer el famós "parque de la libertad" ens havia quedat una mica oblidat el tema dels descampats. Aquella època, prèvia a la remodelació de tota la Rambla del Carmel i el túnel de la Rovira. Temps encara de jugar al carrer i explorar indrets amagats i en construcció.
El barri del Guinardó s'està apuntant a la moda revival dels anys vuitanta tot lluint uns descampats fantàstics que començo a proposar com a ruta turística. Amb l'esperit cicatritzant d'espera permanent que tenim els veïns del barri, val la pena tombar la truita i començar a gaudir de la bellesa de la lletjor i l'abandonament descarat de tants i tants carrers que comencen a mutar misteriosament de color amb unes línies verdes i blaves a l'asfalt.

Carrer Renaixença entre Villar i Escornalbou

Records volants a la Ronda del Guinardó

Passejava pel barri fins a la Ronda del Guinardó a tocar del Martinenc. Vaig trobar una fotografia entre la brolla que hi havia al costat de la vorera. Estava tan ben posada que, en un primer moment, vaig pensar que l'atzar de vegades pot ser massa atzarós. Una imatge que mostra dues persones (no sabem si són veïns del barri) esperant que passi algú. També vaig especular, per la seva edat, que estaven veient les obres de la parada de la línia 9 del Guinardó que potser mai no veuran acabada.
Potser va ser el vent, potser una broma però, per una vegada, una fotografia mereixia ser fotografiada.

Tot esperant el Sr. Llorente

Habitualment és un plaer sortir a passejar un dissabte. Anar al mercat, fer una volteta pel barri i esperar que el Sr. Teodor Llorente pugui tornar a lluir el seu nom amb un carrer que es podria dir el carrer futura obertura.
Tot arribarà i amb la màgia de les obres potser no recordarem com estaven els carrers. Mentrestant deixo testimoni d'uns indrets que no aconsegueixen despertar.

Crònica d'un president d'escala. Capítol I.

Enceto el primer capítol d'una història amb final indeterminat que va començar el 2004. Dos anys abans vaig comprar un pis amb la meva dona en una finca d'uns cincuanta anys d'antiguitat a prop del Passatge Garcini que calia posar-la al dia. Tan al dia que no tenia ni comunitat de veïns constituïda. Vam començar a fer els tràmits, vaig iniciar-me "políticament" com a president fent tota la paperassa que soposa canviar de nom els rebuts, actualitzar l'assegurança i demanar pressupostos per arreglar l'edifici. En principi, no hi ha havia cap problema, ens vam posar d'acord, la finca és petita, som cinc veïns i fins aquí tot era ben normal. Personalment invertir el meu temps en fer gestions no em suposava cap mal de cap perquè m'agrada viure tranquil i cada gestió feta era un pas endavant. Però un dia van aparèixer uns problemes en una vivenda que ens van fer replantejar el projecte i apostar per una reforma més en profunditat. I aquí va començar el calvari. Per a un altre capítol deixaré les relacions veinals. M'agradaria reproduir una carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall on destaca els DOS ANYS I MIG (no m'agrada escriure en majúscules però s'ho val) que va trigar en poder fer unes obres amb la burocràcia actual. Val a dir, com a actualització, que l'Ajuntament ha canviat el model de subvencions i, en principi, les ha augmentades i els tràmits són relativament ràpids. Qui patina estrepitosament és la Generalitat amb el seu famós TEDI de què parlaré un altre dia.
Carta de l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall publicat a La Vanguardia el dissabte, 1 de setembre de 2007 a la secció d'opinió (podeu començar pel final):

El laberinto del fauno burocrático.
Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo.
Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!).
Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal.
Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad.
Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable).
Julio del 2006. Acaban las obras.
Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas.
30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. “Le tomamos la documentación y ya contestaremos”. Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado.
Documentos necesarios (númerode páginas, entre paréntesis):
1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante.
2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10).
3. Licencia de obras (1).
4. Tasas municipales (2,3).
5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1).
6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005.
7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005.
8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005.
9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006.
10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006.
11. Presupuesto final de la obra por la empresa.
12. Facturas del arquitecto.
13. Documento de adaptación de la licencia previa (2).
14. Resumen del coste de la obra.
15. Proyecto de obra.
16. Estudio básico de seguridad y salud.
Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros.
Duración total: dos años y medio.
PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca.

l'estètica del desordre

Davant de casa meva puc veure el terrat d'un edifici ple d'antenes instal·lades de manera progressiva i caòtica tot conferint-li una estètica molt consolidada a moltes ciutats. Una herència dels vuitanta que només podrà arrabassar l'arribada massiva de la fibra òptica, tot i que la televisió tal com la coneixem sempre existirà, amb uns continguts o uns altres. Jo, ja m'he acostumat aquest ferrall i intento gaudir de la seva particular estètica que no va poder véncer una normativa redactada per l'Ajutament fa anys.
Els matins de núvols i sol i els llostrejars amb antenes són la manera que tenim els habitants de les ciutats de buscar la bellesa en mig de tanta lletjor.

Les audiències públiques. M'agraden.

Sóc un fan de les audiències públiques. Crec que caldria enregistrar-les en vídeo com a fons documental. M'agrada que es facin en centres cívics perquè reforcen el seu nom. M'agrada veure la sala plena de veïns perquè veig que hi ha interés, tot i que m'agradaria que hi hagués molta més gent jove. M'agrada escoltar en veu dels tècnics i la regidora tots aquells matissos que no poden aparéixer per escrit. M'agrada veure i escoltar les intervencions dels veïns davant del micròfon (mesescucha??) i com perden força en no saber sintetitzar les exposicions. M'agrada escoltar la gent que sintetiza i que el públic present premia amb aplaudiments.
De vegades penso que seria interessant introduir la mecànica del programa televisiu "59 segons", regidora inclosa, tot i que hi ha qüestions que acabarien com a bucle sense fi.
La setmana passada hi vaig assistir al Centre Cívic Guinardó amb una afluència generosa de veïns. Es van exposar els projectes que es duran a terme com l'enderroc del viaducte elevat, la reforma integral del Mas Guinardó i el megaprojecte de la remodelació del Mercat del Guinardó. La regidora va explicar com una veïna concessionària d'una parada (de roba) ha aturat les obres en obrir un procès judicial. Vaig sentir un comentari molt afinat respecte el barri del Guinardó. Venia a dir que qualsevol mosca que passa volant és suficient per endarrerir una mica més tot el que amb tant esforç s'ha treballat des de les entitats. Desconec aquesta tasca, entenc que han estat presents en les negociacions. Jo, com a ciutadà, hi he participat com he pogut o sabut, interessant-m'hi i participant en el PAD o el PAM però contra expropiacions, concessions o edificabilitat ben poca cosa pot fer un ciutadà. L'Ajuntament és un ens canviant però amb projectes a llarg termini. Un veí pot defensar allò que existeix però quan el barri desapareix o esdevé un munt de carrers sense vida, aleshores, ja no hi ha vida, i si no hi ha vida, ben poca cosa queda per defensar. Espero que les audiències públiques es prenguin seriosament per part de l'Ajutament, però també pels mateixos veïns quan sàpiguen que se'ls escolta. L'ens municipal sovint és el dolent de la pel·lícula (molts cops ho és de veritat, no sempre) però reconeguem que el màxim esforç participatiu que arriba a fer molta gent és anar a la reunió de la seva escala. Unes reunions de veïns on tothom hi va però ningú hi vol ser.

Túnel de maniobres

El carrer de la Conca de Tremp és potser un dels carrers més lletjos que hi ha al Carmel, un altre dia en faré una llista que estic preparant. Tot i així, esdevé un dels carrers més importants per diversos motius: té una accés al Mercat, comunica el barri amb la part més alta, té anècdotes com ara quan una coneguda marca de motos feia proves de potència en el tram final del carrer... però el motiu més mediàtic va ser l'enfonsament fa uns quants anys del túnel de maniobres, bé, del que hi havia al damunt. Resulta que jo tenia una hipoteca l'entitat del Santander Central Hispano que no va arribar a caure del tot, crec recordar. Tot i perdre's la còpia de la meva hipoteca el deute ha sobreviscut. M'he adonat que en aquest país que es diu Espanya la banca té més força que el propi país. En cas de fallida, per llei, només podria recuperar 20.000€ de tot el que tingués estalviat però, en canvi, si tingués una hipoteca tot i la fallida, hauria de continuar pagant els diners que dec. És a dir, ja està bé que tornis el que t'han deixat però aquí entrem en l'empar legal i el pecat original que fa que la resta de les normes, lleis i la resta de disposicions facin que et sentis com un ninot. Només em podrien tornar 20.000€? En fi, reflexions bancàries per a un espai del barri que sempre ha estat fosc i ara, a costa de la desgràcia, té una llum que mai ha tingut.

Els autobusos de la línia 86 i 87

El meu condol per a les famílies de les víctimes. El fet ocurregut és una desgràcia, un accident. Des que van inaugurar les línies 86 i 87 s'ha demostrat que és possible véncer la llei de la gravetat i arribar fins a nivells impossibles. El 86 s'enfila pel carrer de la Conca de Tremp tot cofoi i el 87 fa eslàlom pel Coll al més pur estil aventurer. El 87 en concret va suposar per a la gran majoria d'habitants del Carmel una fugida més còmoda cap al centre de Barcelona per evitar haver de caminar un quart d'hora fins al metro d'Horta. També existia la possibilitat d'agafar el 19, que també baixa pel carrer Dante o pujar fins al "Delicias" i agafar el 28. Recordo que quan venia algun amic de Barcelona i el pujàvem al 87 per arribar fins a Gràcia al·lucinava amb la perícia dels conductors per agafar revolts, esquivar cotxes mal aparcats, cobrar el bitllet, cridar "pasen pa'dentro por favor" perquè la gent venia amb els carros del mercat del Carmel. En fi, la conseqüència de la carència de transport públic en una zona tan poblada. En tot cas, torno a insistir, l'accident del cap de setmana només el podem calificar com una desgràcia i ens pot fer reflexionar com les petites actituds individuals sí que afecten el grup (en referència als cotxes mal aparcats). El meu minut de silenci per a aquests veïns.

El bar Marcelo, un col·legi.

He vist amb satisfacció que l'Ajuntament ha adquirit el solar on hi havia el bar Marcelo, mític punt de trobada veïnal (sobre tot masculí). Es preveia contruir-hi places d'aparcament i, de fet, ja estaven totes reservades perquè ha estat sempre una mancança important al barri. Tinc amics que ja havíen donat la paga i senyal i ara hauran de continuar batallant per poder desar el vehicle. El que és clar és que després de veure durant uns anys la degradació d'aquest indret serà bonic que un col·legi gaudeixi d'un espai al bell mig del Carmel.

Educació

Un dels primers estadis de la política és la presidència d'una comunitat de propietaris. Un altre dia abordaré a fons aquest tema aprofitant el càrrec que ostento des de fa uns quants anys.
Com ben saben els polítics el llenguatge i l'aplicació del to i l'estil són esencials per transmetre òptimament el missatge. L'altre dia passejant pel carrer vaig trobar una nota en un portal redactada amb un estil, potser un xic pretèrit, però utilizant l'educació com a fil conductor. Hagués estat ben fàcil escriure "..que cierren la puñetera puerta de una vez...". Doncs aquest cop no.

Oda a l'obra vista

La construcció mitjançant l'obra vista és una garantia per a les façanes per la seva resistència a la intempèrie en no tenir arrebossat (m'agrada més la paraula castellana "revoque"). El que trobo és que quan s'assoleixen preus de fins a 500.000€ per a una vivenda hom espera que hi hagués algun esforç del constructor o l'arquitecte per oferir una estètica vinculada a la història de la ciutat o a l'entorn. Tot estrenant la nova càmera digital que he adquirit, vaig trobar interessant una sèrie d'edificis en progressió tot seguint el pendent del carrer i dels anys al carrer de l'Escornalbou. En concret el número 13 ofereix una bonica decoració on, fins i tot, no desentona el casquet de ceràmica per on passa el cable telefònic.

Transformador per a estona

Em fa gràcia. Torno de vacances, llegeixo la última entrada de juliol d'aquest blog i penso: "vinga que queden quatre dies per veure el carrer net". Tot just llegeixo aquest matí a l'Avui que es torna a ajornar la retirada del transformador del Passeig Margall cantonada amb Escornalbou. En un primer moment van comentar que es retiraria el febrer; més tard, després de setmana santa; després, a finals d'agost; ara, a mitjans de setembre... veurem.

Feliç aniversari

Avui fa un any de l'apagada. Encara avui és trist veure el vergonyós ocupament d'una gran part del Passeig Maragall. Una vegada més cap de les dates que s'han donat per tornar a la normalitat l'estat del carrer ha estat respectada. Mai, mai, en aquesta ciutat es fa res sobre termini. La última notícia era que s'havia aprofitat l'ocasió tot coincidint amb els treballs de la L9.
En els últims anys he pogut comprovar de primera mà que significa viure en aquest país com a ciutadà afectat (Carmel i apagada) i seguint d'aprop per la meva feina el dia dia de moltes decisions polítiques. De vegades com a ciutadà vols agafar-te a alguna cosa, voldries millores coses, fent queixes formals, demanant fulls de reclamacions, sent soci de l'OCU... però no tenim remei, som un país de rondinaires.

La L9, la línia més lenta d'Europa

Fa uns set anys, crec recordar, vaig gravar tot un seguit de notícies seguint el periple del flamant, -aleshores conseller en cap- Artur Mas. Em va fer il·lusió anar a gravar al nou Hospital de Sant Pau on s'hi estrenaven noves consultes clíniques i d'altres equipaments. La nova entrada es va ubicar a tocar de l'estació del Metro de Guinardó al costat del carrer Sant Quintí i la Ronda del Guinardó. Recordo perfectament el recorregut de la comitiva encapçalada pel Sr. Mas i la resta de "troupé" seguida a molts metres de distància per la Elsa Blasco i crec recordar que encara hi era el Sr. Batlle. Era clar que era un equipament de la Generalitat de Catalunya, això s'havia de publicitar.
Recordo, aleshores, com es parlava de la línia 9 de metro (també hi vaig gravar un munt d'inauguracions) que seria realitat el 2004, sí, el dos mil quatre, i ja es parlava de "la línia més llarga d'Europa". Avui en dia els veïns de la zona contemplem, podríem dir, ja avorrits a l'espectacle penós d'unes obres interminables. El mateix conseller ja ha comentat en vàries ocasions que ja no es parlarà de terminis, segons ell, perquè els projectes el·laborats per l'anterior govern, eren molt febles i s'han hagut de refer, amb un ull posat als esdeveniments del Carmel. En tot cas es parla del 2012. Sí, dos mil dotze. Hom soposa que es poden acabar els treballs de les estacions en execució, com la de la plaza Sanhelly o la plaça Maragall, deixar-ho tot més o menys endreçat (com al carrer Llobregós al costat del mercat del Carmel) i almenys tenir una visió clara dels carrers. Una obra pública comporta molèsties i porta anys la seva execució. Pot malmetre un negoci però també el pot fer guanyar diners. Però aquest projecte és una bofetada a la població llana i una vergonya que es pugui envair d'aquesta manera l'espai públic durant tot una dècada.


Ver mapa más grande

Torre Garcini. 2010?

Avui , dimarts 8 de juliol "elPeriódico" publica que Can Verdarguer, una masia situada a prop del centre comercial Heron City, a tocar de Can Dragó es destinarà per a usos municipals . Aquesta masia va ser catalogada i és de propietat municipal i no privada com ho és ara Torre Garcini. M'agradaria llegir algun dia al diari: Torre Garcini, recuperada com a equipament cultural per al Guinardó. Veurem...
Llegir notícia.

Sant Joan silenciós

La revetlla de Sant Joan és una nit màgica, fa olor a pòlvora, coca i cava. Fa caloreta. El soroll dels petards i els cohets es torna esporàdic a mida que s'acosta el matí fins a esbair-se. Aleshores els banderins i les garlandes es tornen simples pedaços de paper. Comença l'estiu cursi :-)

màrqueting viral

Aquesta és la publicitat de barri que molts serrallers fan servir constantment. Uns adhesius cridaners que no es lleven amb facilitat. Les persianes es porten la palma i com vegin que la teva porta no és "gaire nova" ¡patapam! ja en tens un altre. Què has de fer? trucar a cada lloc? Fa temps que l'Ajuntament va negociar amb les immobiliàries que feien servir un mètode similar (de manera força patètica) deixant clar que gran part d'aquestes entitats les regentava gent, per dir-ho suaument, "poc professional". Els serrallers són autèntics cirurgians però molts d'ells podrien gastar-se els diners en fer publicitat per vies més convencionals.

Pluja al Guinardó

Des de la meva particular petita talaia que és la meva terrassa veig que el meu carrer té els arbres malalts i plens de pugó, els contenidors són vells i bruts i el carrer no està en les millors condicions, degradació per moments. Però quan plou les coses es veuen diferents.

La remodelació del carrer Llobregós.

Fa temps en Ricard Cosialls, prestigiós periodista barcelonès, i un servidor vam fer un reportatge per a Barcelona TV a Horta-Guinardó Televisió. Una època on encara es muntàvem els vídeos sense ordinador amb mans d'orfebre a Torre Jussana, un veritable oasi a la ciutat... i també per als tèrmits que van obligar a tancar aquest magnífic espai. Dels molts reportatges interessants que es van fer, tinc el plaer de recuperar un vídeo que es va fer a final dels anys noranta on la Custodia Moreno, exregidora d'urbanisme del districte, explica les dificultats i vicissituds que es van produir per remodelar el carrer LLobregós des de la Rambla del Carmel fins al carrer Fastenrath. Vam gravar durant un any l'evolució de les obres fins a la seva finalització. Encara resta per arreglar la part més alta del carrer coronada ara per un magnífic forat on algun dia arribarà la línia 5 del metro.

Arc de Sant Martí

Pluja, per fi. I com a cirereta un tímid arc de Sant Martí que mai no sabem d'on surt però aquest sembla que ho faci des del Passeig Maragall.

Pluja al Mercat del Guinardó

Fa un parell d'anys vaig gravar una tempesta que queia a Barcelona des de la galeria de casa meva. Dos anys més tard plou poc però, per una vegada, que la pluja faci acte de presència en una inauguració serà una bona notícia. El Mercat provisional obrirà, tard, com gairebé qualsevulla obra en aquesta ciutat però això ja no té marxa enrera. Anirem a comprar al Mercat encara que sigui per un acte de patriotisme de barri.

El Bar Marcelo. Punt i final.

Una petita torre amb gairebé dos segles de vida, finalment, per terra. El punt neuràlgic del Carmel fins al fatídic dia D ara ja és un solar. Des de sempre he sentit els gols del Madrid, l'últim parell d'anys els concerts del Okupes, ara fóra bo sentir només la quitxalla del col·legi que hi ha a tocar l'Escola Pública El Carmel que tota la vida s'ha conegut com a "Ruiz de Alda".

Descansi en pau, ara per sempre..

Fa olor a gessamí

Tenim un gessamí a la terrassa que ha començat a florir. Fa molt bona olor i, cap a la vesprada, quan el reguem encara fa més bona olor. A l'hivern te'l mires i tot i que tiguis cura d'ell es veu força pansit. Aleshores penses que no pot ser que faci les flors que fa cada any. Però tothom, fins a les flors, som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos.

Obrint pas

L'altre dia, tot caminant fins a la frontera difusa entre el Carmel i Horta, posem que la rambla del Carmel, vaig passar pel carrer Pere Pau. Aquest carrer que comunica la Plaça Evissa, punt neuràlgic hortenc, amb la Baixada de la Plana és un carrer estret que amb el pas del temps està condemnat a eixamplar-se com està passant a d'altres carrers com el mateix Passeig Maragall on encara resisteix alguna edificació. Em resulten interessants aquestes transformacions.

web informativa?

Sovint entro a la pàgina web del distrite d'Horta-Guinardó a fer un cop d'ull a l'actualitat del districte i els resultats són decebedors.

És evident que una administració no pot actualitzar segons quines informacions amb la facilitat d'un diari o d'un humil blog com aquest però és que no s'hi troba pràcticament res, tret de l'agenda cultural i del butlletí o revista del districte en pdf.

L'agregador de blogs d'Horta-Guinardó, una gran iniciativa (gràcies per incloure aquest blog) crec que mereixeria un espai a la web del districte. L'Ajuntament obriria una finestra de participació ciutadana totalment lliure... totalment lliure he dit? bé, això ja és una altra història.

Crec que seria interessant que el districte fes un blog amb l'evolució dels petits temes del dia a dia. Petites actuacions als carrers, evolució de les obres, incidències en el trànsit (tot i que ja existeix una web), etc. En definitiva una manera àgil i breu adicional a la web principal de l'Ajuntament de Barcelona que permetès veure l'activitat diària o setmanal del districte. Crec que això també estalviaria molts diners en actes inaugurals i traques vàries. Clar, que això és només una proposta. Si us plau, una mica més d'informació, gràcies.

Últims dissabtes al Mercat del Guinardó.

No tinc una relació sentimental amb el Mercat del Guinardó perquè jo sempre he anat al del Carmel. Però vivint tant a prop m'ho prenc com una cosa una mica meva tot i que l'estat és calamitós. Veurem què tal la nova seu provisional i veurem quan triguen a construir-ne el nou.
De moment ja fan tard...

Bicing a la plaça Maragall

Gràcies a l'última tecnologia han arribat abans les bicicletes que la línia 9 del metro. És una bona notícia. Més enllà de debats polítics segueixo insistint que el més important que ha experimentat la ciutat després de les olimpíades del 92 és la implantació del bicing, inclús per sobre del Fòrum de les cultures. El bicing representa un pas més enllà d'anar en bicicleta. Representa introduir un protagonista més als carrers de Barcelona dominats pels cotxes; significa pacificar un xic més la ciutat; significa viure d'una manera més alegre; signfica tenir un motiu més per xiular; significa que en un món on passa tot per un cable USB tornar a les coses més senzilles és un punt de lucidesa en un món de bojos. I clar, també significa responsabilitat perquè anar en bicicleta per la ciutat no és anar pel camp. La mateixa responsabilitat que tens quan ets un peató i creues per un carrer sense mirar o amb el semàfor en vermell (per als peatons).

Foto: (mòbil). Plaça Maragall-Carrer Olesa.

Quan el més important no són les persones

El carrer Marqués de Foronda situat a cavall del carrer Peris i Mencheta (abans de 1900 denominat carrer de Carabassa) i la Rambla del Carmel, va ser remodelat fa uns anys adoptant l'única solució assenyada. La gran majoria d'arbres són castanyers que em fan recordar els meus trajectes cap el col·legi Sagrada Família (SAFA) quan agafàvem les castanyes del terra i treptijàvem les fulles seques (sí, de petits ja follàvem) amb aquest sorollet tan gustós (crrreeec). La qüestió és que els arbres són al bell mig de les voreres donant-los la prioritat que els pertoca per portar allà més temps que, segurament, el mateix Marquès. M'agrada aquest carrer, sempre serà una mica meu visqui on visqui.

El carrer Xiprer. El nom mutant.

Viure al carrer Xiprer té els seus avantatges però pronunciar aquest nom i que totes les ones sonores les entengui l’interlocutor ja és una altra història. Resulta que a prop hi ha un carrer més conegut: el carrer Xifré. Jo crec que una “f” i una “p” sonen força diferents i no vull fer una regressió escolar amb el tema de les oclusives, fricatives que amb tan menyspreu tractava a l’ institut. Qualsevol intent de donar les dades perquè et facin arribar un paquet o que et portin un moble és una feina feixuga. La cosa funciona de la següent manera:
Botiga de mobles. Adquisició d’un armari. Moment de pagar:
- Em dóna la seva adreça sisplau / ¿me da su dirección chimplau?
- Si, miri, li lletrejo: X-I-P de Papa-R-E-R acabat amb una R ben gran, si us plau, apunti-ho bé, també posi que és al costat del Passatge Garcini.
- Sí, sí, el conec, el carrer Xifré...
- Vamos a ver señoritaaaa, Xiprer amb erra final (caròtida a punt d'estallar). És molt important, que si no després hi ha molts problemes.
- No es preocupi, miri, així oi? està ben escrit?
- Sí, correcte, ara sí.
Uns dies més tard, sóna el mòbil:
- Oiga/escolti? mire, que tenemos aquí una entrega pero no contesta nadie.
- Sí, vale. ¿Dónde están?
- Pues en la calle Xifré pero aquí no contesta nadie
Es que es calle Xiprer con r final, al lado del passatge Garcini a prop del Passeig Maragall lo dije/puse/remarqué muy bien en la tienda.
- Buá, la tienda... A mi me han pasado la nota con Xifré.
Així estan les coses. Jo, de vegades, voldria dir que visc “en la calle Ciprés” però potser és pitjor perquè molts transportistes són gent que fa poc que viu a la ciutat (quin eufemisme més maco) i la traducció no sé si seria bona idea. Per afegir emoció al tema resulta que hi ha un plaça del Xiprer a prop de Via Augusta i un carrer que es diu “Xipre” al poble nou. L' X hauria de ser un avantatge perquè hi ha pocs carrers amb aquesta lletra però sembla que no. En fi, ens haurem d’acostumar, tampoc és qüestió de canviar de carrer.