Les audiències públiques. M'agraden.

Sóc un fan de les audiències públiques. Crec que caldria enregistrar-les en vídeo com a fons documental. M'agrada que es facin en centres cívics perquè reforcen el seu nom. M'agrada veure la sala plena de veïns perquè veig que hi ha interés, tot i que m'agradaria que hi hagués molta més gent jove. M'agrada escoltar en veu dels tècnics i la regidora tots aquells matissos que no poden aparéixer per escrit. M'agrada veure i escoltar les intervencions dels veïns davant del micròfon (mesescucha??) i com perden força en no saber sintetitzar les exposicions. M'agrada escoltar la gent que sintetiza i que el públic present premia amb aplaudiments.
De vegades penso que seria interessant introduir la mecànica del programa televisiu "59 segons", regidora inclosa, tot i que hi ha qüestions que acabarien com a bucle sense fi.
La setmana passada hi vaig assistir al Centre Cívic Guinardó amb una afluència generosa de veïns. Es van exposar els projectes que es duran a terme com l'enderroc del viaducte elevat, la reforma integral del Mas Guinardó i el megaprojecte de la remodelació del Mercat del Guinardó. La regidora va explicar com una veïna concessionària d'una parada (de roba) ha aturat les obres en obrir un procès judicial. Vaig sentir un comentari molt afinat respecte el barri del Guinardó. Venia a dir que qualsevol mosca que passa volant és suficient per endarrerir una mica més tot el que amb tant esforç s'ha treballat des de les entitats. Desconec aquesta tasca, entenc que han estat presents en les negociacions. Jo, com a ciutadà, hi he participat com he pogut o sabut, interessant-m'hi i participant en el PAD o el PAM però contra expropiacions, concessions o edificabilitat ben poca cosa pot fer un ciutadà. L'Ajuntament és un ens canviant però amb projectes a llarg termini. Un veí pot defensar allò que existeix però quan el barri desapareix o esdevé un munt de carrers sense vida, aleshores, ja no hi ha vida, i si no hi ha vida, ben poca cosa queda per defensar. Espero que les audiències públiques es prenguin seriosament per part de l'Ajutament, però també pels mateixos veïns quan sàpiguen que se'ls escolta. L'ens municipal sovint és el dolent de la pel·lícula (molts cops ho és de veritat, no sempre) però reconeguem que el màxim esforç participatiu que arriba a fer molta gent és anar a la reunió de la seva escala. Unes reunions de veïns on tothom hi va però ningú hi vol ser.