El Mercat del Guinardó i "el parque de la libertad".

Vaig venir a viure a aquest barri atret per una mescla de proximitat degut als meus estudis i amistats, per les fantàstiques vistes que es poden gaudir des de la muntanya del Guinardó i també per regressió immobiliària; el barri de la Sagrada Família era apuntar massa alt. Vaig anar a parar a prop de la plaça Maragall i a prop del Mas Garcini, actualment en perill de supervivència en haver estat adquirit per l'empresa Núñez y Navarro. En aquesta finca va viure Ramon d'Alós-Moner. Avui en dia podem considerar que aquesta finca és un veritable oasi en aquesta part de la ciutat, on el passeig Maragall separa com una veritable bretxa els districtes d'Horta-Guinardó amb els de Sant Andreu, Nou Barris i Sant Martí. Segons la regidora del districte, Elsa Blasco, s'està negociant amb l'empresa propietària dels terrenys per tal de commutar-los per d'altres tot i que una sentència del Tribunal superior de Justícia de Catalunya va descatalogar (pàgina 47) la finca i, d'aquesta manera, facilita el possible enderrocament per a la construcció residencial que és força gran. Aquests terrenys signifiquen un petit pulmó verd per als veïns i un excel·lent fil musical degut a la quantitat d'ocells que hi troben parada. La pròxima remodelació del Mercat del Guinardó amb la creació d'una plaça central amb superfície verda que podrà arribar a dir-se "parc" potser farà que es relaxi la negociació d'aquests terrenys. És clar que aquesta masia no té el valor de Can Fargas però no fora bo deixar passar aquesta magnífica oportunitat de mantenir una mica d'història en aquesta part del fragmentat barri del Guinardó.
La remodelació del Mercat del Guinardó ve acompanyada de l'obertura de la Ronda del Guinardó fins a la Sagrera eixamplant el carrer Teodor Llorente. Aquest projecte porta molts anys en estudi i actualment, un cop ja aprovat, ja s'estan enderrocant vàries finques. El Mercat serà objecte de trasllat provisional en un descampat com feia anys que no es veien a Barcelona. En aquesta àrea s'hi faran diversos equipaments tal com s'explica a la web de l'Ajuntament.
Com a veí tinc curiositat en saber si, tal com es diu, això serà el nou centre del Guinardó. Ben és cert que el Mercat actualment presenta un estat penós i les parades que hi romanen aguanten d'una manera estoica amb els pocs clients que s'hi acosten. No sé com haurà afectat l'obertura fa uns mesos del Mercadona del carrer Olesa però com a client, tot i que hi ha parades que paguen molt la pena, la veritat és que no estaríem parlant precisament del Mercat del Carmel, per mi, un dels millors que hi ha a Barcelona. El nou mercat que s'hi construeixi serà més modern però no tendrà l'aparença clàssica per poder dir "vamos a la plaza", en castellà, perquè és com ho he dit jo tota la vida. La concentració d'equipaments farà que hi circuli molta gent i crec que serà positiu però només l'aparició de nous comerços i restaurants al voltant faran que la vida que hi aparegui no sigui de laboratori.
Des de la part del darrera de casa meva veig l'evolució de les obres. Encara avui, s'hi pot apreciar un punt de decadència en el paisatge que, en un primer moment resulta negatiu, però un cop t'hi acostumes ho veus com un signe de personalitat. Què seria de la Barceloneta sense la roba estesa als carrers?
He fet una sèrie de fotos com a testimoni del que un dia serà passat tot i que ja ho sigui ara.

Tot i que Barcelona sempre està en fase de renovació, això ja s'acaba: Poble Nou amb la seva arroba, la Sagrera sense vies, etc. Ens quedava el cim del Turó de la Rovira i ja s'està endreçant... Realment és positiu però costa perdre racons que per a molts eran patrimoni dels aborígens de la zona. Després de viure tota la vida al Carmel amb els seus descampats, els seus ionquis al "parque de la libertad" con su fuerte apache con barandilla tipo bomberos i l’esplanada que hi havia al davant on s'hi instal·laven els circs "Rudy Bros” i també el “Jumbo” i on va actuar el 1984 Torrebruno, sí senyor, Torrebruno al Carmel. Ara, amb certa recança, penso en les fotos que es podien haver fet amb la fantàstica càmera alemanya del meu pare en què podies posar-li la distància per fer fotos amb poca profunditat de camp i sempre em sortien borroses. Em perdo en el temps però m'hi enganxo. Aquella zona era màgica. Crec recordar que al carrer Llobregós, s'hi podia circular en sentit Besòs i quan arribaves a la Rambla del Carmel tombaves a l'esquerra. En aquella cantonada encara agunta una botiga de fotografia, L'Òscar, que va ser la meva primera aproximació a la compra de música legal, tot i que em feia ràbia perquè a cada disc -de vinil, of course- li posaven una enganxina que, evidentment, no s'hi podia llevar. Recordo clarament la llista de discs que havíem adquirit a casa meva: Los mejores valses de ..., Richard Clayderman (sí el del anuncio de Renault), Carmina Burana de Carl Off i algun més que no podria assegurar que es van comprar en aquesta botiga. Jo, per la meva part, vaig comprar un single de Nikka Costa "by my own", un single de Mecano "hoy no puedo levantar" que a la cara B hi havia el tema "viaje espacial" i també "19" de Paul Hardcastle. Aquest tema en concret va tenir una versió en espanyol i en català, impressionant, en comptes de dir "na-na-na-na-na-nineteen" deien "di-di-di-dinou, dinou" suposo que encara no estaven preparats per a grups com Slips. També li vaig regalar a ma germana un single de Radio Futura "37 grados". Tot una època. Bé doncs, es podia girar a l'esquerra des del carrer Llobregós per agafar la Rambla del Carmel en sentit contrari respecte a com es pot fer actualment. El citat "parque de la libertad", en castellà perquè aquest barri ha estat sempre El Carmelo, ocupava el que és ara la part central de la Rambla des del carrer Llobregós fins al carrer Granollers, més o menys. En aquest mateix sentit, però a la banda Besòs, hi havia una gran paret on hi havia pintada una gran serp de colors. S'accedia al parc des de la vorera muntanya del carrer Llobregós, on és avui el pont groc. Hi havia diversos bancs i una font de pedra austera i amb el sortidor típic on la canalla hi posava una closca de pipa o una pedra petita perquè l'aigua sortís disparada. Aquest clàssic tenia més força dramàtica quan la font tenia un pedal. D’aquesta manera, l’incaut que volia beure i apropava la cara a la font, en el precís moment que pitjava el pedal, i tot esperant un tranquil rajolí d’aigua mansa, rebia a canvi un bon raig d’aigua potent, ejaculat amb força en tota la cara, mentre hom reia davant d’aquesta situació, si més no, totalment pueril. Més enllà de la font s’alçava el “fuerte comansi”. Ho recordo prou bé però no tant com per fer un alçat en 3D. En tot cas, estava construït amb fusta de pi. S’hi pujava per unes escales. En un sentit s’hi podia accedir a una passarel·la prou llarga i, enganxat a les escales, hi havia una barra com la dels bombers per on s’hi podia descendir fins al terra. Els més grans hi pujaven fins a la part més alta del fort, inaccessible per gent com jo d’uns 10 anys. Estaríem parlant dels famosos “quinquis”, avui en perill d’extinció tot i que els podem trobar mutats en altres espècimens de difícil classificació zoològica. Cal destacar que aquesta gent robava les sabatilles esportives segons els diferents gustos ja que en aquella època encara no s’havia estès l’ús del walkman Aiwa amb equalitzador a tres bandes i Dolby NR B comprat a Andorra en viatge familiar per adquirir productes com: sucre, mantega, uns cartrons de tàbac, unes ampolles de JB, etc.
Els models més habituals de sabatilles esportives en aquella època eren: “jotajaiber” bota alta, Adidas Europa, Nike Wimbledon –encara a la venda- i qui tenia molts diners les Nike Air Jordan. Els “quinquis” tenien com a model estrella les “Yumas” taronges, un clàssic espanyol. Dels ionquis del Carmel me n’ocuparé un altre dia, per cert, que no tenien narcosala.... En fi, que baixaves del “fuerte Comansi” en direcció Collserola i podies baixar per una rampa que tenia a cada banda un tobogan però que tota la mainada baixàvem a la gatzoneta (en cuclillas) tot arrossegant les nostres sabatilles. Eren temps on encara s’hi jugava força estona al carrer. Aquest espai ha quedat en l’oblit de moltes persones i avui en dia aquest espai només recupera aquesta força sota la flaire de xoriço tan característica de les festes del Carmel. Respecte a l’esplanada de què he parlat abans, on plantaven la carpa els circs que hi arribaven, recordo que ocupava tota la superfície que va des de la vorera del carrer Llobregós fins a l’entrada del Túnel de la Rovira. Jo no entenia com és que hi havia un túnel si estava tot tan abandonat. El terra era negre, potser per l’asfalt que hi havia però sempre podies veure restes d’obres que hi llençaven. Recordo tot caminant cap al cole, el SAFA-Horta, que jugàvem a trencar les rajoles amb un estil de karate de barri. La tècnica era agafar una tanca groga d’aquestes que es fan servir per a les obres del carrer. Entre un parell de barrots s’hi posaven les rajoles, gairebé sempre de color blau hospital o amb profusió de guarniments arabescs, i amb gran concentració s’assolien marques molt destacables: una, dues, tres o quatre rajoles trencades. Quan la mà no donava més de sí, es feia servir una tècnica més avançada que es basava en trencar les peces ceràmiques amb el colze. No recordo si es feia servir algun gemec o expressió tipus “guasàààà!”.
Altres temps, certament. Pròximament abordaré altres carrers i espais vinculats a aquest districte tan eclèctic.

Fotografies de l'entorn del Mercat del Guinardó: