Metro al Carmel al segle XXI

Per fi s'ha inaugurat el tram de la línia 5 del metro entre Horta i la Vall d'Hebron. Això sí, l'estació més emblemàtica és la parada "El Carmel". He recuperat algunes fotos de fa més de cinc anys que recorden com estava el carrer Llobregós i també la manifestació que va portar els veïns del Carmel fins a la plaça Sant Jaume, això sí, aleshores encara agafant el metro des d'Horta.


Parlaré breument dels polítics i dels veïns. De les coses bones i de les que no em van agradar. Em va agradar com es van recolzar els veïns en un cop massa dur per a molta gent gran. Des de fora semblava poca cosa però molts no sabien si podrien tornar a casa seva. Viure amb incertesa és de les pitjors coses. En el meu cas els meus pares van venir a casa meva, al Guinardó. Cap administració va tenir resposta per allotjar els veïns en un primer moment.

La gestió amb els hotels, finalment, es va fer correctament, potser massa, perquè alguns veïns, per no dir molts, es queixaven de la seva situació a l'hotel i després n'abusaven allargant l'estància potser enlluernats pel síndrome "bufet lliure" en una generació de postguerra massa traumatitzada pel menjar. Els meus pares, finalment van anar a un pis de lloguer a Horta. Tot i que l'administració va pagar la manuntenció la gestió va haver de ser feta pels mateixos veïns.
Si t'arribaves al Boca Nord en una de les sessions informatives eren realment curioses. Per una banda polítics i tècnics amunt i avall i per altra banda veïns descoordinats (desorientats), molts d'ells incapaços de fer pinya ni tan sols en el seu propi edifici (què difícil és convocar una reunió de veïns en el dia a dia). En aquell moment vaig veure com es perdia la força que pot significar estar unit. Potser l'associació de veïns del Carmel va ser el millor exemple del que es pot aconseguir amb un mínim de sentit comú (atenció a aquest últim mot), tot i que van ser el blanc fàcil de tothom perquè evidentment no disposaven d'un equip professional de comunicació externa com qualsevol administració.

Moltes de les millores que s'estan fent al barri van ser gràcies a la negocació per a tothom i no amb un prisma particularista. Alguns veïns van optar per contractar un advocat propi. Per cert que no tots són dolents com es comentava perquè en conec un que està portant algun cas. Personalment crec que les administracions van ser generoses amb les indemnitzacions i no van burxar massa en la residència (empadronats realment) dels veïns que hi vivian realment a les llars desallotjades.
Repartir diners podríem dir que és fàcil però gestionar casos com aquests és una altra qüestió. Vaig veure molts funcionaris del districte o l'Ajuntament treballar de valent però encara estavem en l'era de la Barcelona d'aparador i va ser una mica penòs veure com el propi Ajuntament no tenia ni tan sols una petita bossa de pisos o apartaments disponibles. Va ser molt trist no saber comunicar res perquè ningú no tenia una informació de primera mà. El gran monstre GISA és intocable. Només va dimitir una persona del quadre directiu però cap polític va donar la cara tot i el -aleshores- recent canvi de govern. I sí, es van prendre mesures que han afectat, entenem que positivament la construcció de la línia 9 però multiplicant el seu cost i allargant el termini d'execució gairebé una dècada. Com a mostra els pous d'extracció de la Plaça Maragall o la Ronda del Guinardó a tocar del nou Hospital de Sant Pau. En tot cas, sóc feliç que els meus pares ara em puguin venir a visitar tot agafant un metro modern i funcional en un barri que ha estat literalment abandonat durant tants i tants anys. I que consti que els que hem viscut al carrer Llobregós encara hem estat afortunats. Encara queda molt per fer amb el transport públic al barri. Tenim encara la joia d'agafar la línia més llarga (crec) més irregular i imputual de Barcelona, la 19, on esperar-se 20 minuts és un fet. O agafar el 87 en cap de setmana que tot i que és molt puntual té una freqüència molt escanyolida.
El Carmel està cada cop millor però encara és molt Carmel.