GÀRUM ESPAI GASTRONÒMIC. UN PROJECTE NASCUT AL GUINARDÓ.

El Guinardó és un barri tranquil, potser de vegades massa. Però la gent que hi vivim tenim l'esperança que aquest barri té molt a dir. És per això que aprofito aquest blog per presentar Gàrum Espai Gastronòmic. La meva xicota Cristina López amb la meva inestimable i "obligada" col·laboració a nivell d'imatge hem parit aquesta criatura.
La Cristina López va néixer a Sant Joan Despí però des de fa uns anys es va instal·lar al Guinardó i ja va esdevenir una veïna convençuda de les possiblitats d'aquest barri i la seva gent.
Fent un tallar i engantxar de la nostra web www.garumbarcelona.cat podem explicar en què es basa l'activitat d'aquest projecte:
Gárum Espai Gastronòmic neix de l'amor per la gastronomia, amb la filosofia de divulgar i compartir tots els coneixements possibles. La nostra activitat es basa principalment:

· Elaboració de galetes decorades per a 

  particulars i empreses
· Elaboració de cupcakes
· Càtering per a grups reduïts
· Estilisme gastronòmic
· Continguts audiovisuals per a la 

  gastronomia
· Classes de cuina per a particulars i 

  empreses.

Si us apropeu a la ferreteria COFAC del Passeig Maragall, en concret la botiga de parament per a llar podreu assistir a una de les classes magistrals de cuina que la Cristina fa cada setmana.
El nostre somni seria poder obrir un local ben ubicat al barri no només per vendre i fer classes de cuina si no com veritable centre gastronòmic on els veïns puguin sentir-se com a casa i passar una bona estona. Ben segur que algun dia ho aconseguirem.

El Carmel connectat

El Carmel sempre ha estat un barri fet a pedaços. La primera zona que va tenir una remodelació profunda va ser la Rambla de Carmel en ser urbanitzada degut a la construcció (o reanudació) del Túnel de la Rovira on hi havia hagut el famós "parque de la libertad" i algunes cases derruïdes. Però potser una de les accions més significatives va ser dotar el barri dels autobusos de la línia 86 (un bus de barri) i la línia 87. Aquest últim feia i encara fa una autèntica ruta "turística-racing" que connecta Horta passat pel Carmel, pujant per El Coll, baixant per Vallcarca per acabar el seu recorregut a la Travessera de Gràcia amb Via Augusta.
Recordem que abans calia baixar fins a Horta caminant fins al metro però el més greu era que no hi havia connexió amb la part alta del Barri, ni al Coll ni al Carmel. Avui en dia aquestes línies continuen sent fonamentals al barri i no em sorprén llegir la notícia que publica el Periódico on es reclama un recorregut amb seny dels autobusos perquè tinguin en compte les persones fent parades a punts fonamentals del barri on la gent té una mitjana d'edat més alta que altres barris de la ciutat.

Per un bus de proximitat. Notícia publicada a El Periódico de Catalunya.

Nova temporada per al barri

Espero que el nou equip municipal pugui connectar amb les necessitats reals del barri (i tot el districte) i es puguin acabar tots els equipaments sense més enderrariments. Les obres del nou espai del mercat sembla que van a bon ritme però encara quedan almenys dos anys per veure alguna cosa amb cara i ulls. També queda pendent veure si la Generalitat troba unes engrunes pressupostàries del ultramegaprojecte de la línia 9 del metro i, almenys, urbanitzen la plaça Maragall que corre el risc d'imitar al que li va passar a la plaça Pastrana del Carmel que va estar 10 anys oberta en canal amb una trista urbanització final per cubrir l'expedient.

També espero que s'obri una mica de llum amb la Torre Garcini. No vaig guardar (una llàstima) una paperet que van deixar a la meva bústia. Una publicitat de l'equip de CiU a Horta-Guinardó on deien "recuperarem Torre Garcini...". Clar, era publicitat i no deien, "provarem de recuperar". Eufemismes polítics apart, espero ben poques coses realment. Sí que m'agradari poder trobar més zones verdes o ajardinades i que els carrers estiguin ben arranjats i cuidats. Aquestes accions aparentment "de baixa intensitat" són les que fan que s'estimuli el benestar al barri i que es tradueixi en més gent gaudint del carrer, més gent obrint negocis al barri, més gent feliç al lloc on viu i vol viure.

I per acabar la meva carta als reis al mes de setembre també demano amb la mateixa intensitat que ens impliquem tots els veïns en la vida del barri però encara molt més important, que l'administració (ho posaré en minúscula) ens doni eines efectives per implicar-nos-hi. Un exemple és la pàgina web tan patètica que té el districte on es gairebé impossible trobar algun lloc per informar-te realment del que passa i oferir la teva ajuda. Com a exemple, fa temps que m'hi vaig apuntar per participar en el consell de barri i no vaig rebre ni una resposta automàtica d'aquestes que es poden programar.

Darrerament ja no penso ni en un sistema municipalment democràtic sino simplement, ja que l'Ajuntament funciona tan bé com a empresa, doncs senzillament això, que em tractin com a bon client que sóc. Vull rebre els meus serveis a canvi del que paguem. Però això ja dona per a una altra reflexió més el·laborada. Un altre dia serà.

Barcelona des del Guinardó

Prendre distància és una bona estràtegia per a moltes coses. Reflexionar, deixar que es refredi una conversa que agafa temperatures no desitjades... De tant en tant pujo al Turó de la Rovira a respirar, a prendre algunes fotos i deixar que se m'escampi una mica la boira cerebral. Mentre acaben les obres del batalló de guerra civil me les empesco per trobar un bon racó on poder tenir una bona perspectiva de la ciutat.

Divendres passat vaig arribar a la tarda i vaig deixar que es fes de nit tot fent unes fotos. La ciutat se'm desplega als meus peus i no puc tallar el romanç que mantinc amb la meva ciutat. Aquesta relació una mica semblant a la que tens amb una mare o una germana que et permet la llibertat de repartir amor i reprimendes al mateix temps. No ens enganyem, Barcelona encara li queda molt camí per davant, potser li falten coses que no estan lligades a la pròpia ciutat sino al projecte de país o Estat. Parlem, per exemple, de la conciliació familar o tenir uns horaris o hàbits de feina més europeus que farien canviar l'ús de la ciutat. Un ús intensiu de la ciutat, un ús amb consciència de barri, de plaça de poble. De saber que aquesta plaça o aquest parc és una mica teu. Barcelona és una ciutat que fa patxoca ensenyar-la als visitants però el que a m'omple d'orgull quan ve algú a vistar-la és quan pots ensenyar els equipaments que tens al voltant de casa teva. Totes aquestes comoditats a prop teu que no fan visita turística però són les que donen sentit a viure a la ciutat. Desafortunadament encara queda molt per fer. L'exemple més clar l'he vist vivint tants anys al Carmel. Sí, ara s'han fet moltes coses però és que han hagut de passar molts anys i dues generacions (es diu ràpid) perquè el barri pugui jugar a primera divisió (si es que ho arriba a fer). El Guinardó, un barri, on s'ha permès que entri en letargia. Afortunadament els últims anys han permès que molts equipaments i infraestructures puguin posar al taulell de joc les possibilitats de donar vida a uns barris que no es que no la tinguin però que el seu perfil muntanyós i seccionat han fet que tinguin un punt d'impersonalitat que potser sempre ens ha fet tenir el referent del barri d'Horta al districte. No parlo ja del barri de la Clota, Montbau (un reducte increïble) o Sant Genís dels Agudells. Aquesta és la Barcelona que jo vull. La mateixa velocitat per projectes d'alt valor tecnològic, alt valor turístic, etc també la vull per projectes d'alt valor quotidià, el valor invisible de sentir que el teu barri també és la Barcelona del futur perquè, que no és sinò la gent que hi vivim?

Torre Garcini 2011

La primera entrada de l'any la dedico a un espai molt preuat pels xiprerencs i garcinencs. L'Adela Alòs-Moner em comenta les dificultats que sembla ha tingut amb l'Ajutament per poder mantenir una negociació entre iguals. M'agradaria poder publicar una entrevista o, almenys, poder escriure unes línies en aquest humil blog que ens puguin aclarir una mica quin pot ser el futur més cert d'aquest espai.

Metro al Carmel al segle XXI

Per fi s'ha inaugurat el tram de la línia 5 del metro entre Horta i la Vall d'Hebron. Això sí, l'estació més emblemàtica és la parada "El Carmel". He recuperat algunes fotos de fa més de cinc anys que recorden com estava el carrer Llobregós i també la manifestació que va portar els veïns del Carmel fins a la plaça Sant Jaume, això sí, aleshores encara agafant el metro des d'Horta.


Parlaré breument dels polítics i dels veïns. De les coses bones i de les que no em van agradar. Em va agradar com es van recolzar els veïns en un cop massa dur per a molta gent gran. Des de fora semblava poca cosa però molts no sabien si podrien tornar a casa seva. Viure amb incertesa és de les pitjors coses. En el meu cas els meus pares van venir a casa meva, al Guinardó. Cap administració va tenir resposta per allotjar els veïns en un primer moment.

La gestió amb els hotels, finalment, es va fer correctament, potser massa, perquè alguns veïns, per no dir molts, es queixaven de la seva situació a l'hotel i després n'abusaven allargant l'estància potser enlluernats pel síndrome "bufet lliure" en una generació de postguerra massa traumatitzada pel menjar. Els meus pares, finalment van anar a un pis de lloguer a Horta. Tot i que l'administració va pagar la manuntenció la gestió va haver de ser feta pels mateixos veïns.
Si t'arribaves al Boca Nord en una de les sessions informatives eren realment curioses. Per una banda polítics i tècnics amunt i avall i per altra banda veïns descoordinats (desorientats), molts d'ells incapaços de fer pinya ni tan sols en el seu propi edifici (què difícil és convocar una reunió de veïns en el dia a dia). En aquell moment vaig veure com es perdia la força que pot significar estar unit. Potser l'associació de veïns del Carmel va ser el millor exemple del que es pot aconseguir amb un mínim de sentit comú (atenció a aquest últim mot), tot i que van ser el blanc fàcil de tothom perquè evidentment no disposaven d'un equip professional de comunicació externa com qualsevol administració.

Moltes de les millores que s'estan fent al barri van ser gràcies a la negocació per a tothom i no amb un prisma particularista. Alguns veïns van optar per contractar un advocat propi. Per cert que no tots són dolents com es comentava perquè en conec un que està portant algun cas. Personalment crec que les administracions van ser generoses amb les indemnitzacions i no van burxar massa en la residència (empadronats realment) dels veïns que hi vivian realment a les llars desallotjades.
Repartir diners podríem dir que és fàcil però gestionar casos com aquests és una altra qüestió. Vaig veure molts funcionaris del districte o l'Ajuntament treballar de valent però encara estavem en l'era de la Barcelona d'aparador i va ser una mica penòs veure com el propi Ajuntament no tenia ni tan sols una petita bossa de pisos o apartaments disponibles. Va ser molt trist no saber comunicar res perquè ningú no tenia una informació de primera mà. El gran monstre GISA és intocable. Només va dimitir una persona del quadre directiu però cap polític va donar la cara tot i el -aleshores- recent canvi de govern. I sí, es van prendre mesures que han afectat, entenem que positivament la construcció de la línia 9 però multiplicant el seu cost i allargant el termini d'execució gairebé una dècada. Com a mostra els pous d'extracció de la Plaça Maragall o la Ronda del Guinardó a tocar del nou Hospital de Sant Pau. En tot cas, sóc feliç que els meus pares ara em puguin venir a visitar tot agafant un metro modern i funcional en un barri que ha estat literalment abandonat durant tants i tants anys. I que consti que els que hem viscut al carrer Llobregós encara hem estat afortunats. Encara queda molt per fer amb el transport públic al barri. Tenim encara la joia d'agafar la línia més llarga (crec) més irregular i imputual de Barcelona, la 19, on esperar-se 20 minuts és un fet. O agafar el 87 en cap de setmana que tot i que és molt puntual té una freqüència molt escanyolida.
El Carmel està cada cop millor però encara és molt Carmel.

comença el 2010 al Guinardó. I a tot arreu, és clar.

Feliç 2010 al Guinardó

L’any passat vaig fer el propòsit d’enriquir aquest bloc i finalment l’he tingut una mica adormit. El motiu, per sort, ha estat haver tingut molta feina els últims mesos de l’any.

Enceto doncs aquest 2010 amb unes fotos preses des del meu terrat al carrer Xiprer aquest primer dia del 2010.

Mirant a mar, la Torre Agbar de fons. Mirant a muntanya, un mercat i un descampat. A casa meva, on hi visc, he de mirar enrere per veure alguna cosa que marxa endavant. Creuem els dits doncs.