La gràcia d’aquest bar era que aplicava el que hauria ser l’ISO 9000 dels bars de barri, és a dir, et demanaves una cervesa i et posaven una tapa. Però les tapes eren de cuina de dona, com déu mana, peix fregit, patates, carn cuinada en diverses modalitats, etc. També s’hi jugava molt al dominó. El meu pare, que és un expert en la matèria, hi jugava sovint i sembla ser que amb bons resultats, tot i que no ho portava registrat. Amb l’aparició del canal plus, “el Marcelo” va començar a oferir sessions de futbol per a major glòria dels merengues del barri. Sí, el Carmel, manté una quota merengona força alta. Com que el seu televisor donava de paret cap a casa meva, cada diumenge quan anava al bany, podia seguir l’evolució del partit, sobre tot si marcava Hugo Sánchez. Per cert, unes parets amb el fantàstic quadre amb rellotge del Bernabeu.
De tertúlies literàries no se’n coneixen gaires però no calien. Aquest és un barri que sempre ha discutit per coses més elevades que els llibres. És l’inconvenient d’haver tingut penjada la televisió tan alta, on no hi arribava ni tan sols el greix.
Però el que trobo més trist és veure com, gairebé immediatament després d’haver penjat el cartell d’enderroc, l’establiment ha estat ocupat pels anomenats “okupes internacionals”. Aquesta és la pitjor modalitat d’ocupació que existeix. Els detalls no els explico. És la immundícia total. Fins i tot van treure un cadàver de dins el passat setembre. Clar que això no em dóna permís per especular. En tot cas, un trist final per a un lloc que ha donat tanta vida durant tants anys.
Descansi en pau. Un priorato seco a tu salud.
3 comentarios:
Ho has clavat!
Ho sé perquè jo vaig néixer a aquest bar i hi vaig viure i treballar durant 20 anys.
Recordo que encara no arribava a la barra quan em pujava al barril de Damm per poder servir-li una canya al meu oncle que venia de visita, de la qual arribava la meitat, perque la resta la vesssava pel camí.
Recordo a ma mare fent tapes i al meu pare unint-se a la partida de dòmino ("la porra" que li deien) quan la clientela li donava un respir.
Reconec que m'he emocionat quan ho he llegit. Són molts records i moltes persones que han passat per aquí i m'ha encantat veure que ho recordeu amb el mateix carinyo que nosaltres.
Moltes gràcies.
Yo también me emocioné cuando lo leí hace un mes. Mi madre "la que hacia las tapas" me puso en la barra con trece años en el 82 cuando el mundial. Por aquellos entonces aun estaban las kongas y el priorato y el vermout de tonel. Que tiempos, que pasión en los primeros partidos del plus. RAUL
Hace tiempo que no echaba un vistazo a todo mi blog y ahora veo los comentarios de mis vecinos. :-)
Sólo decir que cuando vuelvo a casa de mis padres y veo que falta ese trocito de fachada, la recuerdo con nostalgia (de la buena) y veo con satisfacción que ahora es una guardería, ¡qué mejor renovación!
Publicar un comentario